CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI III: ELS CLAROBSCURS DE LES GUERRES GÒTIQUES

"Hi ha instants en què la glòria encara t’embolcalla, però l’ombra del que vindrà ja s’insinua entre els plecs del destí. Flavi Belisari, vencedor de Cartago i encara celebrat com a salvador de l’Imperi, sentia que el vent que empenyia les veles cap a Itàlia portava un perfum més antic i més inquiet. Un murmuri. Una advertència. Una frontera que no es deixa travessar indemne."

La travessia avançava serena quan Nàpols aparegué com una promesa amable. La noblesa local, encara orgullosa de la seva herència hel·lènica, li obrí les portes amb entusiasme. Banquets, estendards, músics, i les veus de gratitud ressonant entre columnes de marbre. Durant uns dies tot semblà fàcil, com si l’Imperi recuperés la seva antiga esplendor simplement pel gest d’un general virtuós.

Però Belisari coneixia prou bé els capricis de la fortuna per desconfiar d’aquella calma.

Quan desembarcà al port d’Hòstia, el cel ja havia canviat. Roma emergí com un elefant vell i cansat, gegantí però afeblit, arrossegant segles de glòria convertida en pols. Un animal sagrat condemnat a sobreviure a la seva pròpia majestat. Les muralles encara s’alçaven, però exhaustes; les fonts, esllanguides; els mercats, silenciosos. I davant del vell anfiteatre, emergia —com un testimoni fantasmal d’una època que no tornaria mai— la base del colós de Neró: aquell peu gegantí, erosionat però poderós, que semblava observar-lo amb una ironia muda.

Al campament, entre el murmuri de soldats i estratègies, Belisari conegué Eutiques, un jove romà idealista que encara creia que Itàlia podia salvar-se sense convertir-se en pols. Parlava amb una serenor que desconcertava. No era cortesà ni retòric: era algú que havia viscut la decadència i que no volia veure-la culminar en una ruïna definitiva.

Aquella llum persistent en els ulls del noi —tendra, valenta— obrí una esquerda inesperada en el cor del general.

A nit closa, quan el campament s’esllanguia en murmuris i torxes, Belisari trobà Eutiques assegut prop del riu, la lluna trencant-se en mil fils sobre l’aigua negra. El jove s’aixecà en veure’l i, per un instant, ja no semblà un soldat ni un ciutadà romà: era només un home que havia esperat aquell gest.

No es digueren res.

Belisari se li acostà, i Eutiques li tocà el braç amb una naturalitat que desarmava. Els dits li recorrien la pell com si reconeguessin un camí que ja havien recorregut en silenci. El general deixà anar un sospir contingut; Eutiques hi recolzà el front a la galta, i la nit quedà suspesa en aquella respiració compartida.

Només un instant.
Només un refugi inesperat.
Només la veritat que cap dels dos havia gosat anomenar.

Quan es van separar, Belisari encara sentia aquella llum persistent en els ulls del noi —tendra, valenta— com una ferida dolça que no sabia si volia tancar.

Però algú els havia vist.

Antonina, amagada darrere la cortina d’un carro, observava la escena sense parpellejar. La flama d’una torxa llunyana li dibuixava a la mirada un clarobscur que no presagiava res de bo. Gelosia, indignació i un càlcul fred s’entrellaçaven amb una perfecció inquietant.

L’endemà, com un mal auguri fet carn, Eutiques fou trobat mort a pocs passos de les tendes. El cos estès a terra, la túnica esquinçada, la mirada oberta cap a un cel que ja no podia veure. Un cop sec al clatell. Després la fúria. No hi havia cap dubte: algú volia enviar un missatge.

Belisari s’aturà davant del cos i, durant un instant, res no tingué so.
Agenollat, li tancà els ulls amb la mà esquerra —la dreta tremolava massa— i un esglai profund li travessà la respiració.

Alguns soldats murmuraven infiltracions gòtiques. D’altres, enemistats personals. Però els més vells pronunciaren un nom amb un fil de veu, com si els fes por conjurar-lo:

Antonina.

Belisari no contestà.
Només restà allà, immòbil, sabent que la guerra que tenia al davant ja havia començat a devorar, no territoris, sinó allò que més s’estimava preservar: la poca llum que encara trobava enmig de tanta ombra.

Mentrestant, lluny de Roma, Antonina ja escrivia una carta a Teodora.
La tinta encara no s’havia assecat, i el destí del general ja començava a girar lentament cap a la foscor.