Corrientes 348

Ja passem per Sant Jordi (i a quina velocitat!) El tren deixa enrere en un instant l'antiga i ruïnosa estació, amb una fugacitat inaprehensible. Al cap de pocs segons veig, retallada en la finestra, la silueta inconfusible de Colomers, el poble de la meva mare. Sòl, agombolat per la finor del capvespre, es repeteix el mateix automatisme que, com en altres ocasions, em transporta a la terra dels meus avantpassats.

- I quin tros de dona la Sara Montiel! I quin parell de melons!

El meu oncle Pere talla els naps amb un gran ganivet molt afilat. Prepara el menjar del poc bestiar de la masia que encara queda en aquells anys, cap a finals dels seixanta. La meva mare el renya: "Aquestes coses li ensenyes al nen! A veure si t'hauré de rentar la boca!"
L'oncle somriu i pensa en la seva musa eròtica mentre elabora la barreja del pinso que després menjaran amb avidesa porcs, xais i alguna vedella. A part d'ocupar-se dels animals cada dia va a treballar al "poste" a Sant Jordi, la gasolinera que dona servei als cotxes que comencen a circular en aquells moments amb una certa insistència per la carretera de L'Estartit. Ell és el que ens porta des de Colomers fins a l'estació a on , amb els meus pares, agafem el tren. L'oncle té una moto vella i atrotinada, heroica supervivent de la postguerra. Abans de portar-nos d'un en un es corda al coll una gorra d'aviador de la primera guerra mundial. Amb un bigoti retallat i ben pentinat d'un color negre molt marcat, pràcticament calb, amb una dent d'or a la boca, el meu oncle sembla haver-se despenjat d'una de les fotografies de color sèpia i marc ovalat que decoren el menjador de la masia. Quan agafa la recta que enfila el pas a nivell, el soroll esparracat de la moto et fa imaginar una velocitat important. Jo m'agafo fort a la seva cintura i la seva ampla esquena em protegeix de l'aire. Quan arribem a l'estació hem d'esperar una llarga estona. A l'estiu, quan es fa de nit, sentim els grills mentre esperem el nostre tren. De vegades passa sense parar-se, a tota velocitat, algun exprés directe. És una remor que augmenta progressivament fins que tot s'estremeix amb el pas del comboi. Després, la fressa es va apagant tan lentament com ha arribat i gairebé imperceptiblement, de nou s'imposa en el silenci de la nit el xerric monòton i continu dels grills.

Fa un grapat d'anys l'oncle Pere es va posar malalt. El varen ingressar en una clínica. La nit en que va morir , una de les infermeres de guàrdia va assegurar que l'havia vist pel passadís ballant un tango, agafat a la barra d'on es penja el sèrum. Arrapat al fred metall marcava els passos amb fermesa, executant les piruetes pròpies d'aquest ball, enlairant o ajaient la barra al ritme d'un acordió imaginari. Segur que en el seu deliri febril o en la inconsciència dolça dels calmants s'imaginava arrambant la cèlebre cupletista que li cantava amb veu sensual: "Corrientes 348, segundo piso, ascensor. No hay porteros ni vecinos, adentro cocktail y amor...Y todo a media luz que es un brujo el amor, a media luz los besos, a media luz los dos..."