Cordes de paraules

Fa tres dies que em desperto sobre el teclat. Tinc mal de cap i estic baldat. Miro el monitor, llegeixo el que he escrit i soc incapaç de reconèixer-m'hi: "El Josepet Deuvosguard havia aconseguit alliberar-se del parallamps i ha estat maquinant per parar una trampa al seu malfactor." jo no escriuria mai això i no continuu llegint, tot i que, quan em vaig despertar ahir era més inversemblant que el pintor hagués sobreviscut surant en la bassa de pintura i llàgrimes en que s'havia convertit el seu estudi. I, encara més, que la Venus de Nico Dobrac hagués resultat indemne de la caiguda sobre el seu autor. "No sense" ha exclamat el meu petit Shakespeare interior.


He tornat a despertar-me amb el cap sobre el teclat i ja començo a perdre el compte de quantes nits fa que em passa i, el que es pitjor, començo a estar preocupat pel caràcter que prenen els escrits que trobo cada vegada. És com si, d'alguna manera, el meu subconscient patís una venjança dels meus personatges. Però tot ha sortit del meu cap, tot és fantasia, res no és real, menys jo que ho creo: més enllà d'això res no té sentit.


"Companys. Al final ho hem aconseguit! No ha estat fàcil, se'ns ha escapolit cada vegada que pensàvem que l'havíem atrapat. Però és que no ho fèiem bé: preteníem atrapar-lo com ell ens havia atrapat a nosaltres i això no funcionava perquè ens havia creat, ens coneixia i no el podíem abastar. Junts em pensat d'una manera diferent a la seva i l'hem vençut!..."


Avui, al despertar-me, no podia moure'm. M'he sentit atrapat, mirant el monitor. Era com si les paraules, els caràcters i fins i tot els espais em tinguessin immobilitzat, lligat de mans i peus. La sensació era angoixant, claustrofòbica. S'ha tornat humiliant quan he començat a reconèixer els meus personatges desfilant pel meu davant, sentia el seu menyspreu, la ràbia, fins i tot odi i, en el millor dels casos, compassió, buscant revenja. He entès el seu somriure sorneguer. M'havien lligat amb cordes fetes de les meves paraules.