Conillet d'estiu

Un relat de: allan lee



M’han canviat els torns dels pots per hores de cuina. La gent menja i menja, a totes les hores del dia i de la nit. Al meu tros de mostrador amb vistes als contenidors de farina i oli, esbandeixo fulles d’enciam, tallo pastanagues, poso a bullir carbassó en cossis gegantins, repelo un patatal, trossejo ous durs de vint en vint, tallo llenques de pa, escampo formatge als plats fumejants de sopa de farigola, rodolo al costat d’altres companys que no tenen prou mans per muntar brioixos amb samfaina. M’he negat formalment a esquarterar qualque animal per més dessagnat que estigui, no puc suportar la ferum de carns exsangües. Encara menys de peix. El cuiner que du la meva secció- no menys de catorze persones amb bata blau marí- és un home jove, de cap afaitat, mandíbula quadrada, ulls verd-palmera, amb un tatuatge grotesc al coll i part del crani. Alegre com el color d’un plat de faves a la catalana, encara no l’he vist esbossar un intent de somrís, tampoc una paraula malagradosa, tan sols crida, genèricament, si hi ha qualque embús en la cadena o una trencadissa puntual, una raó de pes. La sisena vegada que vaig a la cuina em porten a un altre pis, a un taulell d’arribada: allà es descarrega el què ve d’extramurs, comparativament poca cosa respecte a la nostra producció interna, almenys fins ara, però les coses estan canviant; hi ha més gent i no hi ha més cultiu possible. Descarreguen ametlles i nous en sacs abonyegats que s’han de repartir en pots, i després comencen a posar grans bosses de plàstic blau amb carn a dins. Abans de veure-les ja les havia olorat, i m’inquieto, però no tinc forces per exposar el meu cas al supervisor nou, perquè te els ulls a l’alçada del meu coll, du unes ulleres blaves que simulen les orelles de’n Batman i una veu aguda que m’esgarrifa. Sembla boig, tot i que possiblement no ho sigui. No pots posar un boig en un lloc ple de ganivets. Callo doncs, i obro la bossa gegant, i conills sense pell, mig congelats, rodolen uns sobre els altres, els ulls sortits i cecs, oberts i sense entranyes. Els he de partir i posar en safates, de quatre en quatre. Oh déu cruel de la meva infantesa. Negra és la pluja. Trossejo la carn estellosa amb un gran matxet pesant. La sang i l’aigua m’esquitxen per tot arreu: les mans, el davantal relliscós, el coll, els ulls. La boca. El ritme és ràpid, l’olor extenuant. Llavors, em nego a mi mateixa, em fabrico una cuirassa d’oli minvant, de ferro forjat en diòptries. Però el meu cervell antic, el més malvat, trafica al subsòl, amb direcció assistida. I cau i cau sobre mi el record del conillet que vaig tenir, d’un meu estiu daurat. Menjava flors, i tots els brots tendres...va deixar el jardí en serveis mínims...al setembre, va retornar a la gàbia de la pagesa, amb promesa de tornar-lo a recuperar l’estiu que vindrà.
Però l’estiu que ha de venir és un temps massa llarg per un conillet que ha delit al sol i ha gurmandat galetes. Es va negar a menjar, el meu conill, es va entaforar a l’extrem més fosc de la gàbia i es va deixar morir. Era una bola de pèl sotragada de tristesa. Negra és la pluja. Em cau a sobre, des de les taques de sang aigualida i la olor ensucrada d’aquest bateig de soledat.
Parteixo els conills i els cel.lofano de quatre en quatre. Quan crec que ja no podré suportar-ho més, em criden a un altre taulell per emplatar fideus amb verdura. Després acaba el torn, i me’n vaig directe al cau, amb una ampolla de Cabernet-Sauvignon. Me’l bec en silenci i a la matinada trec tot el què duc a l’estómac, i a d’altres llocs innominats, directe al terra en la descàrrega d’inici i després al vàter, agenollada entre la confessió i els espasmes. Em passo la resta del matí netejant els llençols i la catifa gruixuda i maligne, fins que l’acabo carretejant a fora i entaforant a un dels contenidors de baix. Després pujo a poc a poc totes les escales fins dalt- de pressa no puc, que estic mig morta- i penjo els llençols- de baix, de dalt, coixinera, manta petita de regal- a uns filferros blancs tots puntejats d’agulles d’estendre. He d’anar parant entremig. No fa vent: queden tots entercs com estaquirots, llàgrimes pel terra. Des de dalt es veu el mar, però avui no tinc ganes de mirar-lo.

Oh, el meu, pobre, conillet d’estiu.

Comentaris

  • Com sempre, xicona...[Ofensiu]
    rnbonet | 09-08-2012

    ..amb un record, una 'obra mestra'.
    Sí, mesclaràs tragèdia amb comèdia; ens 'encandilaràs' amb la teua prosa dúctil, ens portaràs a beure del teu ric record; ens faràs tenir presents vivències; ens 'tocaràs el cor' ...
    I per gent que et coneixem -encara que siga de passada- sabem que no tot són fabulacions, que alguna cosa de tu hi està present.

    Bon estiu... i salut i rebolica!

  • Cargolsalalluna | 30-07-2012

    Finalment el record s'imposa davant una cuina que no volia cadàvers en el menú. Això a voltes ens passa. :)) Té un toc de terror dolç, encara que li hagis volgut donar aquest cos tan tràgic. Al principi semblava estiu, però lentament s'ha tornat fred com l'hivern, d'una foscor gairebé ingovernable. I Quasi he vist aquells ulls verd verd-palmera de l'home calb. Molt bona descripció de l'iris.

    Nina, molt bon i gran estiu!!

    Salisalut!!

  • Un relat ple de tristesa...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 18-07-2012 | Valoració: 10

    Com som els humans!
    Després de llegir aquest relat, que has escrit d’una manera tan magnífica en tots els sentits, penso en els animals. Penso en els ferotges, temuts per tothom però que fins i tot quan ataquen, no arriben a ser tan cruels com la ma humana, aquesta ma capaç de matar els conills com si fos la cosa més natural del món, potser fins i tot xiulant mentre van fent la feina.
    Que cruels som, que ens importa a nosaltres comprar aquella petita safata que té tanta història, des de el moment que va néixer el conill fins que ha arribat a formar part de la gran família de la nevera d’aquella botiga i que acabarà la seva trajectòria en el forat del water, després d’haver passat finalment pels intestins de qualsevol de nosaltres...
    Quanta intel•ligència té aquell conillet d’estiu, escollint marxar d’aquest món amb una mort ben dolça...
    Una abraçada noia, valdria la pena que analitzéssim a fons la típica expressió “tots som humans”.

    Gemma

  • Inesgotable[Ofensiu]
    umpah | 12-07-2012

    Inesgotable aquest teu diluvi de pluja negra - de colors malcarats de faves, de Déus cruels i batejos de soledat … i més encara el manà diví en mil formes de farina i oli, d’enciam, carbassó, patates, ous, pa, formatge, sopa, farigola, brioixos, samfaina, ametlles, nous, fideus, verdura … d’essers asèptics de sentiments sedats, de no bojos del tot o si, qui sap - aquesta pluja negra que cau sobre el mullat d’un món esgotat de cultiu i derrota. Podem vomitar-hi, refer mars de llàgrimes i podem somiar que s’aturi el sacrifici.
    Els teus relats demostren que la dita ‘ una imatge val més que mil paraules ‘ és absolutament falsa. Quantes tantíssimes imatges contenen les teves paraules !!
    Com pot ser que el teu conillet d’estiu sigui tan de tots ? Que n’és de difícil transmetre coses com tu ho fas !!

    Una forta abraçada crack

  • La mort endebades[Ofensiu]
    rautortor | 09-07-2012


    Descripció d’ambients riquíssima en detalls i, tan bon punt ens tens situats, aleshores ens deixes caure les teves intencions, la negativa formal a conviure amb la mort dels animals.

    En arribar a aquest punt, no puc més que recordar la meva infantesa. Al corral de casa convivíem amb gallines, conills, porcs, galls dindis... gats i gossos del veïnat. O els ocells de tota mena que hi feien cap atrets pels grans de blat de moro o per la farina de segon. Això no obstant, no tot era tan idíl•lic com sembla. De ben petit la mare em convocava a la cuina a fi i efecte que li donés un cop de mà a l’hora de matar algun conill o plomar algun pollastre. Quina pena, mare, pobrets! –li deia, amb l’esguard entristit i compassiu. I ella, impertèrrita, i amb una mitja rialleta entre irònica i amorosa, em contestava indefectiblement, prou que te’ls menjaràs després! Tot i que tenia raó, encara ho recordo amb un pèl de malenconia. Fins aquí, l’anècdota. De totes maneres, aquelles morts eren més dolces i menys traumàtiques, penso.

    Tot seguit ens endinses dins el santuari de la mort comestible, això sí, amb aquell deix tan teu de narració entre grotesca i sinistra. Personatges que no somriuen –alegre com el color d’un plat de faves a la catalana, genial!–, incapaços de fer-ho, que només estan per la feina, per molt desagradable i cruel que sigui. Repasses tots els sentits, l’olfacte, la vista, el tacte, el fàstic, la pena, el rebuig... No hi ha res a fer, callar és el més prudent i empassar-se tot l’enuig i l’angúnia. Fins que arribem al clímax. Oh déu cruel de la meva infantesa. Negra és la pluja. I aquí, a la vista dels conills esquarterats, és quan tornem a coincidir. El meu cervell antic, el més malvat, trafica al subsòl, amb direcció assistida. La imatge idíl•lica, la causa de tots els mals. El conillet i la seva fatalitat.

    Quan acaba el torn, el teu personatge, per força, cerca consol a l’eixida més literària i antiga del món, l’alcohol. I la sortida, a les teves mans, es converteix en una mena de litúrgia lustral, purificadora, de tan salvatge. Neteja, estesa, abandonament... Des de dalt es veu el mar, però avui no tinc ganes de mirar-lo. Avui no tinc ganes... Algun dia, però, el va contemplar per alliberar-se d’aquesta sensació de frustració vital.

    Un nou relat magnífic, sorprenent i apassionant, Sílvia.

    Raül

  • El prodigi detestable[Ofensiu]
    Bonhomia | 09-07-2012 | Valoració: 10

    El pobret conillet, quin canvi de lloc tan sobtat per a un animaló.

    Ens sabem carregar tot el que és un animal des de fa milers d'anys, i cada dia empitjora la cosa. Potser si el nostre cervell no hagués anat augmentant el seu volum, comprendríem bé aquestes coses.

    Una abraçada.


    Sergi

  • Genial[Ofensiu]
    Montse Gallés | 04-07-2012 | Valoració: 10

    Genial. No em deixa mai de sorprendre que a partir d’ un petit record, una vaga idea, un detall insignificant, s’aconsegueixi construir un magnífic relat. Un tema original amb un treballat vocabulari. Felicitats.

  • ...........[Ofensiu]
    Armando Vericat | 03-07-2012

    Si el treball és salut..., que treballen els malats!
    Un bon relat amb frases que m'han semblat genials, com aquesta que diu: sembla boig, tot i que possiblement no ho sigui.No pots posar un boig en un lloc ple de ganivets... Bestial!

  • Qui va dir...[Ofensiu]
    rnbonet | 30-06-2012

    ...que el treball allibera? O que el treball és salut? Menut carreron filosòfic portaven al damunt!

    Salut i rebolica, xicona!

  • Un punt de tendresa...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 23-06-2012

    la del teu conillet d'estiu enmig d'un caos bestial. Una cuina on el lector s'hi belluga mig esporugit de la mà de la narradora. Una explicació en primera persona que arriba ben directe a les entranyes, i et fa sentir un malestar, i una angúnies pròpies d'una feina revulsiva. Com a contrast, les imatges finals de l'estesa- puresa, al cap i a la fi, més que desitjada!- al terrat de la roba neta, fresca, olorosa amb un fons marítim com un nou element de renovació, d'aire fresc, que allibera de tanta insensatesa envers la desfeta, la desquarterització d'uns animalons que no mereixen finals com el que descrius amb talls fins i sagnants.
    Un cop més, allan lee, ens mostres el teu gran amor pels animals, i els fas justícia amb la teva peculiar denúncia social. Bravo, guapa!
    Petonets!
    Mercè

  • La pèrdua de la llibertat[Ofensiu]
    franz appa | 22-06-2012

    Que dur el contrast entre aquesta humanitat robotitzada, deshumanitzada, que es refelcteix en una cuina industrial que serveix a una societat que encara endeveninem més deshumanitzada i freda!
    La narradora que ens exposa amb detall les seves jornades detreballa ens va desvelant així l'ambient, ja que no els detalls, d'aquesta societat, amb aquest estil tan propi de l'allan de revelar amb el recurs d'allò més insòlit, d'allò que ens obliga a mirar perifèricament el que sembla evident per descobrir allò que ens va fent unir els fils de les històries que romanen ocultes amb l'anguniosa sensació de voler posseir-nos.
    La narradora, obligada a tractar els cadàvers dels éssers que han de servir d'aliment, deixa aleshores que allò que la va fer humana, allò que potser és la causa del seu dolor -el fet de saber-se capaç d'estimar una vida que ara se li nega i se li serveix en forma de mort-, la memòria d'un episodi dolç de la infantesa -sempre la pàtria on queda el refugi del nostre sentiment-, l'assalti, entre els exquitxos cruels de la realitat.
    Descobrim així que un animaló, una bestiola a la qual sacrifiquem sense miraments per a esdevenir simple matèria per alimentar-nos, pot haver atresorat més sentiments dels que ens són permesos ara. O que, almenys, pot haver preferit no viure la tragèdia de la pèrdua de la llibertat.
    Quin contrast!

    Una abraçada!

  • El conillet diu no[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-06-2012 | Valoració: 10

    La barbàrie de la indústria i l'aliment a cent per hora no van bé. A cinquanta, potser. Però la velocitat accelera el cor. tot un món de prosa poètica molt ben treballada, magistralment treballada, amb una altra lliçó de vocabulari adhient. Esciptura exquisida, musicalment perfecta, amb la fotografia final de la roba al terrat i el mar de serenitats al fons, com el contrapès de serenor i repòs. Una altra meravella de l'èxtasi literària, l'explosió dels sentits en paraula i la lluentor d'un argument per a pensar i respirar profundament. Una forta abraçada Silvia!

    Aleix

  • I com veure el mar, si no pot mirar![Ofensiu]
    Núria Niubó | 21-06-2012 | Valoració: 10


    He llegit, amb ritme trepidant, imaginat entremig aquest batibull de neguit i feina, d’aliments trossejats, de colors i aromes, una noieta menuda de rossos cabells rinxolats, davant la seva infància i lluitant amb ella.

    Fantàstic ! Sempre m’enganxen els teus relats, però aquest té una tendresa exquisida que sura per damunt tanta fredor i automatisme.
    La descripció de l’escena és molt bona!

    Una gran abraçada d’estiu primerenc
    Núria

  • Sense descans.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 21-06-2012

    Ens tornes a segrestar en un relat intens, violent, esgotador, que ens atrapa i ens fa part de l’argument, tan dens com la teva prosa, i vivim l’insana experiència de la cadena productiva, els canvis estressants, el tracte inhumà, l’angoixa del fer a contracor, i finalment també trobem conhort en el vi, i se’ns revolta el cos, i rebentem sense control. Només el moment, al terrat, veient el mar (jo sí he necessitat mirar-lo), ens dóna respir.
    I l’exemple del conill, que prefereix morir abans que renunciar a la seva dignitat, ens dóna un contrapunt.
    M’ha fet venir al cap, per l’atmosfera, la pel•lícula “They Shoot Horses, Don't They?”, de Sydney Pollack, traduïda aquí com “Danzad, danzad, malditos!”

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

595 Comentaris

216673 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com