Confessió

La bellesa és maltractada a les meves mans. Les més dolces paraules, sorgint del meu cor i manipulades per la meva ment, es converteixen en gotes àcides de ressentiments passats.

Em vaig autoimposar canviar, però ha estat una fita inassolible. Els mots es recargolen sobre ells mateixos creant imatges invisibles pels ulls racionals que ens obliguen a caminar sobre teixits fràgils.

Una flor tendre, el cant d'un ocell enmig de la natura perduda es converteixen a través de la meva mirada en el record d'una infància perduda i la dissonància que ha composat la meva vida juntament amb la societat que estic obligada a conviure.

Una pausa, això és el que li demano a la meva ment. Els meus dits, garratibats del terror que creen, no poden més. La meva llengua, gèlida mà comunicadora, resta ja morta. El meu alè és un tub pudent que ho crema tot al seu pas.

Només desitjo això; un temps perquè la blancor ho encanti tot i ho purifiqui amb la seva màgia, ja que el dolor de la meva imaginació m'impedeix veure la lluminositat que em pertany.