Cercador
Companya fidel
Un relat de: Mercè Bellfort- Compartir:
COMPANYA FIDEL
Començo la passejada cap al tard, just quan el sol ja no escalfa. Així em resulta més íntim i agradable.
No vaig sola, ella sempre m´acompanya. Deixa que parli, que li expliqui les meves pors, els meus fantasmes, les meves il·lusions, els meus projectes
No m´interromp mai. Només escolta.
Jo ja estic acostumada a la seva manera de ser, ja m´està bé. De fet, no tinc perquè esperar res d´ella. Seria inaudit.
Mentre faig el meu llarg monòleg avancem lentament.
De tant en tant m´assec en un banc per contemplar l´irresistible paisatge que es mostra davant els meus ulls: el golf de Roses.
És molt curiós, però només quan estic en plena comunió amb la natura ella desapareix. Llavors em sento acompanyada pel mar i pels arbres. I són ells qui em parlen.
Mentre ho fan em transmeten de tot: inquietud, ràbia, però també tendresa. En aquests preciosos moments en els quals em confessen els seus temors sóc jo la que només escolta.
Són solidaris de mena i temen per la integritat dels seus companys arreu del planeta. Reconeixen que ells estan en una situació privilegiada, en un racó de món protegit de les urpes de l´home, però se senten intranquils de cara al futur. I tenen raó.
Un cop m´han abocat les seves reflexions és el moment d´aixecar-me per reprendre el meu camí, el nostre camí.
Segueixo amb les meves dissertacions personals fins que arribem a Sant Martí d´Empúries.
Des del seu esplèndid mirador torno a notar la seva absència. Ara és el Moll Grec qui em parla tot oferint-me la seva eterna bellesa. Les seves enormes pedres mil·lenàries, orgulloses d´ ésser testimonis d´una llarga època daurada, em diuen que ho resisteixen tot: tramuntanades, flagells de les ones, fins i tot trepitjades de visitants àvids de palpar la història.
El Moll mai no ha estat reivindicatiu, és agraït de mena. Sap que se´l respecta plenament.
Torno a notar la seva presència. Li explico que comprenc els éssers inerts perquè també tenen sentiments , d´una manera molt semblant als éssers humans.
Com sempre no em contradiu. Deixa que m´esplai. És única!
Ja es fa tard. La tramuntana, juganera, bufa les meves paraules i se les emporta lluny. Només queda la seva fressa i el nostre silenci.
És hora de tornar cap a casa.
Després de la passejada em sento com nova: he parlat, he escoltat, he fet camí
I fer camí és molt important encara que qui t´acompanyi es digui "Solitud".
Comentaris
-
Quan [Ofensiu]Nonna_Carme | 24-02-2010 | Valoració: 10
és volguda, és la companya ideal, però hi ha tanta gent que voldria veure-la ben lluny!
Un passeig meravellós, estimada Mercè.
Em fa tanta il-lusió la calçotada!
Una abraçada enorme.
Nonna -
Vaja![Ofensiu]copernic | 24-02-2010
He arribat tard per fer-te el comentari n. 600. En tot cas, moltes felicitats per arribar a aquesta xifra tan rodona i que, a més a més recorda un cotxe que va lligat a les nostres vides.
M'ha agradat molt el teu relat. Desprèn serenor i harmonia. Et sents bé llegint-lo. Transmets al lector sensacions de placidesa, de presència en el relat i això vol dir que has sabut crear l'ambient, l'atmosfera. Tot el text està impregnat d'una estranya melangia, enigma que queda resolt amb el cop de timó del final. Molt bó, per rellegir! Ens seguirem comentant. Una abraçada i enhorabona pels 600, ara 601. -
Hola Mercè[Ofensiu]Maria Sanz Llaudet | 12-04-2008 | Valoració: 10
Bona companya la solitud quan es desitjada i se'ns acosta per fer camí plegats. Ens permet esplaiar-nos i ella escolta en silenci, contagiant-nos la quietud i la calma necessaris perquè poguem sentir les inquietuds i els anhels de la natura, fins i tot la dels éssers inerts.
M'ha agradat el teu relat, tant pel que hi dius com pel com ho expliques.
Una abraçada -
del que escolta, perque vol sentir.[Ofensiu]Avet_blau | 11-04-2008 | Valoració: 10
No estas mai sol , amb la teva soledat,
deia en Georges Moustaki.
companya fidel,
fins el darrer dia,
ombra obsessiva fins la darrera llum.
acompanyada de vent, i els arbres
que orquestren una pregaria :
a la vida i al silenci,
del que escolta, perque vol sentir.
Avet -
Ben acompanyada[Ofensiu]Unaquimera | 26-03-2008 | Valoració: 10
Un relat preciós! Hi ha una frase que m'ha fet somriure especialment: "només quan estic en plena comunió amb la natura ella desapareix. Llavors em sento acompanyada pel mar i pels arbres. I són ells qui em parlen."
El mar és per a mi un recer proper ( si et ve de gust entrar al meu espai i mirar la meva biografia ho entendràs millor, potser ) i els arbres, tot un referent... Em permets que t'ofereixi un experiment? Es tracta de Càlid hivern, un assaig de poema visual que espero t'agradi si cliques damunt les lletres en color i el llegeixes ).
Tens una bona companya per als passejos... i uns bons tertulians per a les converses: la meva enhorabona!
Tornaré a passar per aquí per tal de llegir alguna altra obra teva.
Ara mateix t'envio una abraçada per celebrar la casualitat que m'ha permès descobrir-te com autora,
Unaquimera
-
M'agrada[Ofensiu]ANEROL | 26-03-2008 | Valoració: 10
com, en teu monòleg poètic, has expressat les teves sensacions, inquietuds envers la natura i, alhrora, parles d'un recorregut, poses nom i opines. Pur lirisme i bellesa en el teu caminar; riquesa en la teva íntima solitud
-
...[Ofensiu]Clar de lluna | 17-03-2008
...Hola Mercè! Hi ha gent que la solitud li fa mal, altres com tu i com jo, ens fa companyia! Les dues cares de la moneda!
Bonic relat! Per cert, a mi també m'agrada l'amy!
Una abraçada!
Valoració mitja: 10
