Cercador
Com les cireres. [text no creat amb IA]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Com les cireres d'un cistell, que n'agafes una i te'n surten una dotzena, tinc un grapat de cites i no sé quina estirar primer...
Anant d'allò més particular a allò més general, per acabar centrant-me en un personatge, començaré dient que aquesta nit fan "Sabrina" (Billy Wilder, 1954) a la tele i, pensant-hi, m'ha vingut a la memòria l'escena en què Humphrey Bogart s'endú Audrey Hepburn en un bot de vela i sona un disc en un vell fonògraf: la cançoneta és "Yes! We Have No Bananas" (Frank Silver & Irving Cohn, 1923). També sona en una altra pel·lícula del director, "Un, dos, tres" (Billy Wilder, 1961): quan arriben al Gran Hotel Potemkin del Berlín-Est, la toca l'orquestra, dirigida i cantada en alemany per Friedrich Hollaender. Qui és, aquest senyor que, casualment, és l'autor de la banda sonora de l'esmentada "Sabrina"?
Friedrich Hollaender fou, amb Kurt Weill, un dels més destacats compositors del cabaret berlinès de la República de Weimar. Ambdós alemanys d'origen jueu, marxaren d'Alemanya quan Hitler ascendí al poder i acabaren recalant als EUA.
Weill, de formació musical clàssica, casat amb la cantant Lotte Lenya i que havia col·laborat amb Bertold Brecht component "L'òpera dels tres rals" (amb la popular "Balada de Mack el navalla"), "Happy End" (amb "The Bilbao Song" i "Surabaya Johnny") i "Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagonny" (amb "Alabama Song"), entre d'altres, es va establir a Nova York i treballà en musicals de Broadway; un d'ells "Knickerbocker", amb la coneguda "September Song", objecte de la penúltima de les "Vint nanoocurrències sobre L'HORT DE TARDOR" (09/11/2025).
Hollaender, compositor cinematogràfic per excel·lència, ja es feu famós a Alemanya amb les cançons "Lola" i "Ich bin von Kopf bis Fuss auf Lieb Eingestellt" de "Der blaue Engel (L'àngel blau)" (Joseph von Sternberg, 1930), amb Emil Jannings i Marlene Dietrich. Un home bàsicament d'esquerres, com Weill, era més de la conya, com quedà palès ben aviat amb la cançó "An allem sind die Juden schuld (Els jueus tenen culpa de tot)", de 1931, posant-li una lletra càustica a l'havanera de l'òpera "Carmen", de Bizet. I a Hollywood no parà de compondre per al cine: entre "Jo sóc Susanna" (Rowland V. Lee,1933) i "No som àngels" (Michael Curtiz, 1955), musicà 95 films.
Entre ells, cal mencionar l'atípic musical infantil "Els 5000 dits del Dr. T" (Roy Rowland, 1954), però voldria tancar aquesta llarga divagació amb els dos dirigits per Billy Wilder: "A Foreign Affair (Berlín Occident)" i l'abans esmentat "Sabrina". De l'última pel·lícula només afegiré que fou el llançament definitiu d'Audrey Hepburn a l'estrellat, després de "Vacances a Roma" (William Wyler, 1953). De la primera, de 1948, destacaré que fou la cinquena i última amb Marlene Dietrich i que el tema principal, "Die ruinen von Berlin", s'escolta com a fons dels crèdits inicials, mentre l'avió on viatja Jean Arthur sobrevola la capital devastada, i es torna a escoltar cap al final, cantada en un cabaret per Marlene Dietrich. A YouTube, cercant per "the ruins of berlin marlene dietrich", trobareu un vídeo amb imatges del Berlín de la immediata postguerra; la lletra comença en anglès, passa a l'alemany i inclou dos versos en francès i dos en rus.
Per acabar, aclariré que les nombroses cites no tenen per objecte aclaparar-vos amb tanta erudició viquipèdica, sinó brindar-vos la possibilitat d'ampliar la informació amb consultes i audicions.
Anant d'allò més particular a allò més general, per acabar centrant-me en un personatge, començaré dient que aquesta nit fan "Sabrina" (Billy Wilder, 1954) a la tele i, pensant-hi, m'ha vingut a la memòria l'escena en què Humphrey Bogart s'endú Audrey Hepburn en un bot de vela i sona un disc en un vell fonògraf: la cançoneta és "Yes! We Have No Bananas" (Frank Silver & Irving Cohn, 1923). També sona en una altra pel·lícula del director, "Un, dos, tres" (Billy Wilder, 1961): quan arriben al Gran Hotel Potemkin del Berlín-Est, la toca l'orquestra, dirigida i cantada en alemany per Friedrich Hollaender. Qui és, aquest senyor que, casualment, és l'autor de la banda sonora de l'esmentada "Sabrina"?
Friedrich Hollaender fou, amb Kurt Weill, un dels més destacats compositors del cabaret berlinès de la República de Weimar. Ambdós alemanys d'origen jueu, marxaren d'Alemanya quan Hitler ascendí al poder i acabaren recalant als EUA.
Weill, de formació musical clàssica, casat amb la cantant Lotte Lenya i que havia col·laborat amb Bertold Brecht component "L'òpera dels tres rals" (amb la popular "Balada de Mack el navalla"), "Happy End" (amb "The Bilbao Song" i "Surabaya Johnny") i "Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagonny" (amb "Alabama Song"), entre d'altres, es va establir a Nova York i treballà en musicals de Broadway; un d'ells "Knickerbocker", amb la coneguda "September Song", objecte de la penúltima de les "Vint nanoocurrències sobre L'HORT DE TARDOR" (09/11/2025).
Hollaender, compositor cinematogràfic per excel·lència, ja es feu famós a Alemanya amb les cançons "Lola" i "Ich bin von Kopf bis Fuss auf Lieb Eingestellt" de "Der blaue Engel (L'àngel blau)" (Joseph von Sternberg, 1930), amb Emil Jannings i Marlene Dietrich. Un home bàsicament d'esquerres, com Weill, era més de la conya, com quedà palès ben aviat amb la cançó "An allem sind die Juden schuld (Els jueus tenen culpa de tot)", de 1931, posant-li una lletra càustica a l'havanera de l'òpera "Carmen", de Bizet. I a Hollywood no parà de compondre per al cine: entre "Jo sóc Susanna" (Rowland V. Lee,1933) i "No som àngels" (Michael Curtiz, 1955), musicà 95 films.
Entre ells, cal mencionar l'atípic musical infantil "Els 5000 dits del Dr. T" (Roy Rowland, 1954), però voldria tancar aquesta llarga divagació amb els dos dirigits per Billy Wilder: "A Foreign Affair (Berlín Occident)" i l'abans esmentat "Sabrina". De l'última pel·lícula només afegiré que fou el llançament definitiu d'Audrey Hepburn a l'estrellat, després de "Vacances a Roma" (William Wyler, 1953). De la primera, de 1948, destacaré que fou la cinquena i última amb Marlene Dietrich i que el tema principal, "Die ruinen von Berlin", s'escolta com a fons dels crèdits inicials, mentre l'avió on viatja Jean Arthur sobrevola la capital devastada, i es torna a escoltar cap al final, cantada en un cabaret per Marlene Dietrich. A YouTube, cercant per "the ruins of berlin marlene dietrich", trobareu un vídeo amb imatges del Berlín de la immediata postguerra; la lletra comença en anglès, passa a l'alemany i inclou dos versos en francès i dos en rus.
Per acabar, aclariré que les nombroses cites no tenen per objecte aclaparar-vos amb tanta erudició viquipèdica, sinó brindar-vos la possibilitat d'ampliar la informació amb consultes i audicions.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]
- Dos i dues. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre LLATINADES. [text no creat amb IA]
- En alemany o en anglès? [text no creat amb IA]
- Inescrutables però escrotables. [text no creat amb IA]
- Havien begut oli. [text no creat amb IA]
- Somriures i somriures. [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 234567 lectures. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre EL MENJAR. [text no creat amb IA]
- Anacronismes. [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 222222 lectures. [text no creat amb IA]
- Com les cireres. [text no creat amb IA]
- 20-N. [text no creat amb IA]
- Continuació de "L'amic Ludwig" (12/09/2025). [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre L'HORT DE TARDOR. [text no creat amb IA]