COM HO VEU LA MARTA

L’Enric arriba a casa, deixa les claus al vol del rebedor i crida a la Carme: “Carme, ja soc aquí”. Surt la Carme a rebre’l li fa dos petonets a les galtes, “tot bé...”, “sí”. “M’ha trucat la Marta... la del Toni, que vam sopar a casa seva fa unes setmanes”, “sí, si la Marta!, i que diu?”. “Diu que hauríem de tornar a trobar-nos. Que van estar molt bé... Diu que ella escriu un relat de les experiències viscudes i m’ha passat per whatsapp el relat de la nostra... Vols que ho llegim plegats?”, diu la Carme. “Comparteix-m’ho que ho posaré al portàtil que s’hi llegeix millor”. L’Enric engega l’ordinador portàtil i va a posar-se d’estar per casa. Torna, es baixa l’arxiu i en tenir-lo a la pantalla, crida a la Carme que s’estava fent un te, s’hi posen bé i comencen a llegir-lo.

Diu així:

-- Jo havia contactat amb una parella per una “xarxa social”. Després d’uns xats i d’una trucada de vídeo, vam quedar per prendre un cafè i conèixer-nos en persona.
Amb en Toni, el meu marit, l’Enric i la Carme. Vam quedar en un polígon comercial, perquè allí hi ha bars i lloc per aparcar sense massa problema.
L’Enric i la Carme tenen bastant més edat que nosaltres, però ens vam caure molt bé des del començament. Bon cafè i millor estona parlant de tot i més.
Ens parlaríem per quedar i fer un sopar més endavant.
Un parell de setmanes després, els vam convidar a casa. Faríem un sopar fred i veuríem què s’esdevindria. L’Enric i la Carme semblaven entusiasmats amb la idea.
El dia convingut, un divendres al vespre, allà a les nou ens reunim, jo ja havia preparat unes tapes, formatges, embotits i uns dolços.
La conversa molt interessant, el vi que van portar boníssim (el sopar també, he! L’havia fet jo), en acabar vaig portar els plats i les coses a la cuina amb el cavallerós ajut de l’Enric. Vam seguir a la Carme i en Toni a l’habitació on ells ja havien començat el joc.
L’Enric va ser amable esperant-me a la visita al bany, es va quedar a la porta, evidentment, però vaig veure que en estar entreoberta, com em mirava furtivament.
Entre manetes i petonets anem fins a l’habitació. Als peus del llit, vaig inclinar-me endavant i vaig recolzar les mans damunt del matalàs. A no massa més de dos pams dels meus ulls, l’escrot d’en Toni xocava rítmicament amb el perineu de la Carme. Vaig notar l’Enric darrere meu, agafant-me pels malucs i vaig sentir-lo entrar dolçament i lenta i començant el vaivé aquell.
Com em fa sentir l’Enric! Aixeco el cap i veig que els testicles d’en Toni s’eleven, les cames se li tensen, el cos li tremola, la Carme abraçada a ell, sospira i gemega, ell gruny i en un instant un líquid blanquinós els hi comença a sobreeixir.
A mi de cop, em fluixegen les cames, la vista se m’entela, m’agafo al llençol, em sembla que explotaré! L’Enric m’agafa més fort, el sento estremir-se, s’atura, gruny, es buida dins meu. Extasiant!
Deixo caure mig cos sobre el llit, amb les cames penjant; a una banda hi veig el penis d’en Toni, ja flàccid però humit encara, a l’altre la vulva de la Carme supurant una gota d'esperma. Sento com una gota em rellisca per la cuixa avall, l’Enric queda escarxofat a la butaca.
L'Enric que tenia l’interruptor a mà, apaga la llum; no podria precisar l’estona; s'encén la llum tènue de la tauleta de nit, la Carme continua estirada, en Toni assegut a la vora del llit, l’Enric a la butaca.
“Quin quadre” em diu en Toni somrient, “t’ho imagines?” li contesto. “Us quedeu?” els pregunta en Toni, “una estona, per refer-nos i ens n’anirem”, fa l’Enric.
Ens posem els pijames, l’Enric es vesteix, la Carme busca les seves calces...
Hi hem de tornar, he! --

"M'ha agradat la descripció que en fa la Marta", diu l’Enric, la Carme assenteix i diu “a mi també m’ha agradat molt”.
“Hi vam estar molt bé, són una parella encantadora” diu, “i això que tenen vint anys menys que nosaltres o més” fa l’Enric.
Assenteix amb el cap la Carme, tot fent un sorbet de te. A ella també li han vingut imatges de la trobada, ho ha notat a l’escalf de la cara i a la humitat íntima. A l’Enric, segur que igual, quedant-s'hi tan fixat, encara que la taula de l’ordinador no deixa pas veure si se li aixeca res.