Col.leccionisme escatològic

Un dels trets diferencials que els catalans enarborem com a característic del nostre tarannà és l'interès per l'escatologia. Com a mostra més evident posem l'exemple de la figura del caganer en el pessebre. Fins i tot, ens remuntem a Joan Amades i altres estudiosos de la cultura popular per trobar paraules i expressions relacionades amb les inevitables i imprescindibles funcions fisiològiques i els seus resultats. Però l'altre dia, en la consulta d'un metge, vaig trobar una revista dedicada al col·leccionisme en la que, juntament amb un catàleg de quadres, escultures i mobles amb els corresponent preus, es publicava un extens article, textual i gràfic, sobre un curiós museu a Ciudad Rodrigo (Salamanca) que exhibeix una col·lecció única d'aproximadament mil tres-cents orinals.

Els recipients, tant necessaris en altres èpoques, que s'exposen en quatre sales, són un vertader repàs històric a l'evolució que ha tingut aquest utensili amb el pas dels anys. És curiós comprovar la riquesa de materials emprats per a la seva confecció: des del fang, ferro, vidre, porcellana, llauna o fusta fins als exclusius or i plata, només aptes per a desfogaments de la noblesa i gent de sang blava. Cal destacar també la diversitat de colors, des de l'asèptic blanc fins a autèntiques obres d'art acolorides i decorades a l'estil dels gerros de la dinastia Ming. Aquest magnífic patrimoni històric té el seu origen en una dona que va començar fa uns cent anys a recopilar exemplars per a la seva col·lecció, fins a arribar al seu nét que ha fet donació a la ciutat d'un material tan preuat.

I jo que em pensava que els catalans teníem l'exclusiva de l'escatologia, una paraula tan poc coneguda en altres indrets però que aquí tothom sap el que significa. Doncs no, a terres de la Castella profunda s'aixeca un museu peculiar per la seva originalitat i valor històric. Fins i tot, Camilo José Cela, escatòleg empedreït li va dedicar un extens article a l'A.B.C. Quina desil·lusió em va produir aquest descobriment! Però el desencís va durar poc quan vaig llegir que a la senyora que va començar a col·leccionar aquests receptacles li deien "la peseta" perquè li varen regalar aquesta moneda per a fer-se un penjoll. Des de llavors els seus descendents són coneguts a la ciutat com a "pesetos" i la web en la que es promociona el museu també porta aquest nom. Lligant caps no em va costar gaire concloure que la paraula catalana derivada de "peça petita" i castellanitzada posteriorment va tenir una importància decisiva en l'origen d'aquesta col·lecció tan particular. Vaig sentir un profund alleujament, semblant al proporcionat per aquestes peces de museu, en comprovar que, a la fi, tot queda a casa.