Coca

Un relat de: Bonhomia

Si no hagués sigut per en Xevi, ara estaria amb un mono de collons. Ja porto tres porros, avui. A les onze del matí m'ha vingut a veure i portava coca, me n'ha fiat. Ara són la una i el mono tornarà a venir d'aquí poc. No sé què fer. Treballo tota la tarda netejant despatxos. La cosa va començar fa unes dues setmanes. Jo ja n'havia près, de coca, però només algun cap de setmana. Però fa dues setmanes em va deixar la Mònica.
En part em sobta, perque només duiem dos mesos. La veritat és que sóc un irresponsable, no ho hauria d'haver fet. Això de la coca. No sé com podré pagar el lloguer de l'habitació, i els meus pares fa temps que no em fien diners: "-Et volem cada diumenge aquí per dinar! Però no volem saber res dels teus amics!". Sona el telèfon.
-Si?
-Hola, Ferran. Sóc la Clàudia.
-Ei, Claudia! Què tal?
-No gaire bé. Necessito coca.
-Jo estic igual.
-Però em vull desenganxar. Ferran: no saps de què va, això. Jo porto sis mesos i només tinc ganes de morir-me. Excepte els deu minuts posteriors a una ratlla.
-Què podem fer?
-A mi de moment em fa falta. En tens?
-Se m'ha acabat ara fa un quart d'hora.
-Ei: m'has d'ajudar. M'has de salvar la vida. No tinc ni idea de com sortir d'aquesta merda.
-Et pots hospitalitzar.
-Si, però tinc por.
-De què?
-La gent que hi va per això diuen que s'ho passen molt malament.
-Et vindré a veure.
-Allà només et pot venir a veure algú de la teva família, i està tot súper controlat.
-Ei, Clàudia, no sé què dir-te...
-Però m'has d'ajudar, Ferran, tu ets el meu amic, i des de fa molt temps...
-Doncs la veritat és que d'aquí poc serem els dos, els que estarem ficats en la mateixa merda. Però bé, no sé com, perquè jo vaig fatal de diners per això i la coca és molt cara...
-Ferran: en realitat la coca no és cara pels diners, és cara per la salut. Els diners, si els vols, els aconsegueixes, i només te'ls gastes en això. És una merda...
-Però tu no en passes?
-No et pots imaginar la de problemes que tinc. I quan veig la policia quasi m'entra pànic. El cas és que estic massa viciada, ja, que no sé viure sense la coca.
-No em vull ni imaginar com deus estar.
-No saps ningú que em pugui fiar sis-cents euros? És tot el que dec.
-Clàudia: no-sé-què-fer.
La Clàudia talla la línia. A les quatre començo a treballar. No resistiré. El mono ja em comença a venir. Intentaré dinar alguna cosa. Em faig tres talls de llom i em menjo una fruïta. La Lola, la meva encarregada, ja m'ha dit que aquests dies em veu una mica estrany. Jo m'he excusat explicant-li lo de la Mònica. De fet la trobo a faltar. I cada cop m'adono més que això de la farlopa ve de lo de la Mònica. Sinó no no ho hagués fet, cada vegada me n'adono més.
Bé. No tinc ni un duro. Serà qüestió d'anar a treballar. Em poso l'entrepà a la motxilla i surto de casa amb una mica de mal de cap. Espero el 4. Ja ve. Pujo i observo els rostres de la gent. Això és un drama. Només pel fet de ser a l'autobús ja haig de contemplar cares de desgraciats, perque segur que ho són. N'hi ha cada un... . Ja he arribat a la meva parada. Baixo. Abans em motivaven els culs de les noies jovenetes. Fa una setmana que quasi ni m'hi fixo. És la coca. Tot i això, passo pel costat d'una tia a la qual li faria no sé quants favors... . Ja sóc a l'oficina de l'empresa. Pujo amb l'ascensor al tercer pis, i truco a la segona porta. M'obre la Lola.
-Què, noi? Ho portes bé, això de la puntualitat!-. Sembla que està simpàtica, però a més té raó, no he fet tard cap dia-. Ens hi posem? Avui has d'anar al carrer Montseny...

Ja he acabat de currar. La veritat és que no ho he passat del tot malament, comparat amb ahir, però avui res de pillar coca. La tele i a dormir.
Arribo a casa, i ja des de fora sento com està sonant el telèfon. Potser és pel Ricard o per l'Eduard, que són a Grècia. No saben quina sort que ténen, d'estar estudiant allà. Però no, és per mi, és la Clàudia altre cop.
-Què passa, Clàudia, digues.
-Ferran, et truco pel mateix d'abans, ho sento, però és que necessito ajuda.
-Però si jo et vull ajudar, Clàudia! Però és que només amb que tingui una mica de coca al meu abast, ja l'he cagada!
-Ferran, m'he passat la tarda a la banyera amb aigua calenta. De veritat que no vull coca... bé... en desitjo, però no en vull. He decidit anar a l'hospital, però abans haig de pagar els sis-cents euros que dec, sinó l'Héctor em buscarà.
-Si, Clàudia, si. A mi l'Héctor també em fa por. Però jo no sé d'on collons treure els sis-cents euros.
-Mira. He parlat amb la Marta i m'ha dit que me'ls fia si li torno d'aquí a un mes.
-Doncs ja està, tia! Perque em vols a mi?
-Perque... perque necessito moral... no vull estar sola... no em mola gens aquest rotllo de la coca.
-Bé. Tranquil.la. D'acord. T'ajudaré. Quan t'ho deixarà, la Marta, tot allò?
-Aquesta nit. Gràcies, Ferran. No saps el favor que em fas. Pots venir d'aquí a mitja hora a casa meva?
-Si, si. Espera'm. Soparé qualsevol cosa.
-D'acord, Ferran, t'espero.
I penja. Merda, ja m'he tornat a liar. Però si ho haig de fer per la Clàudia, ho faré.

Vaig pel carrer i em sento com insegur. Sé que és per la coca, i, d'altra banda, sé que hi vaig directe. Espero poder-me resistir. Jo, a la Clàudia, la conec des de la guarderia. Mai hem discutit, tot i que pensem de maneres diferents. Ella va de planeta en planeta com si res, i per això té problemes. En canvi, jo, normalment penso les coses dues vegades abans de fer-les. Em fa pena, encara que també sé que és un perill, però un perill dels seriosos. Ha arribat a tenir pistola. Pel que sé, últimament simplement està ficada en això de la coca. Que, per cert, no és tan simple.
Són les onze i el Pep està tancant el bareto, li demano el diari i me'l dóna. És que quan quedem amb la Clàudia, repassem d'una manera mig divertida mig entremaliada les notícies sobre els crims que s'han comès a la ciutat i rodalies. Truco al pis i m'obre després de fer un "qui és" amb veu ansiosa. Pujo. Ella està allà, amb els ulls més oberts del normal, amb l'expressió de qui està esperant que li salvin la vida, i el que em fa més por és que salvar-li la vida, que és en teoria el que jo haig de fer, conté cert perill. Em fan por les mogudes del tràfic de drogues, potser perque jo mai n'he passat.
-Clàudia, com estàs?
-Ara que hi ets tu més tranquil.la.
-Quant fa, que no menges?
-Des d'ahir a l'hora de sopar.
-Doncs és el primer que hauríem de fer, no et sembla?
-Si... si m'ajudes, si.
-Tu saps que t'ajudaré.
-Gràcies, Ferran. No saps quant vals, tiu.
Anem els dos cap a la cuina i mirem què hi ha.
-Fem verdura, t'anirà bé-. Jo.
-El que vulguis.
Començo a pelar mongetes i ella em parla de l'Héctor. De cop, em vénen ganes d'esnifar d'una manera espectacular, però de moment em controlo. Vaig fent una truïta de tres ous. De sobte, em ve un pensament agradable al cap. Fa molt temps que no follem, jo i la Clàudia. Com que ens tenim tanta confiança, li entro directament:
-Ei, com vas de sexe? T'ho dic perque et podria anar bé per relaxar-te i no sentir tant el mono-.Em somriu.
-Tu creus? Bé. Si tu en tens ganes, ja saps que jo no t'ho negaré.
-Tu en tens ganes?
-Si em xupes, si-. No podia ser de cap altra manera. A la Clàudia sempre li ha encantat que li llepin el cony. D'altra banda, l'excusa per relaxar-la li deu haver inspirat encara més això.
-Al llitet...? Al sofà...?-. Jo.
-No. Ara mateix i aquí-. S'em tira a sobre. Ens agenollem i comencem a fotre'ns mà per tot arreu. Ens intercanviem la saliva com bojos. Jo, amb un moviment, apago els fogons.
-Ferran: vull una ratlla, m'excito més-. Merda. Ho sabia. Em sembla que se li ha oblidat lo de relaxar-se.
-Però Claudia: hem d'aguantar-. La veig molt nerviosa. Em fot la mà a la polla, per sobre els texans, i me la frega.
-Ferran: em fotré una ratlla-. Ara si que l'hem feta bona. Sé que no la podré convèncer perque no se la foti. I jo també en tinc ganes. Collons! No hi ha manera, jo també en vull. No vull saber què passarà després.
-Fes, Clàudia. Jo també en vull una.
-D'acord!-. I sé que li ha fet il.lusió, que li digués això. Així es sent més acompanyada. Ho entenc perque això de fotre's coca sol és una merda.
Esnifem i comencem a riure. De cop, ella fa una ganyota. Li cau una llàgrima, però segueix rient. Faig com si no hagués notat res. No tinc ganes de mals rotllos. Em torna a refregar la polla amb la mà dreta. Me la treu. Ara jo, per sobre les malles ratllades, li refrego el cony i el noto molt calent. Ara m'he excitat molt.
-Em faig un xino-. Clàudia.
-Com vulguis, ja em passaràs alguna calada.
-Clar.
Se'm gira d'esquena i mentre està preparant el xino a sobre la taula de la cuina, li començo a magrejar el cul. Se m'acudeix baixar-li les malles i ho faig. Jugo entre les calces i el cony, i després li baixo les calces. Vull penetrar-la. La penetro. Ella ja s'ha encès el xino i se'l comença a fumar enmig de l'acte. Diu que ho faci més ràpid. Doncs vinga. Però haig de pensar en alguna cosa que no m'exciti, per no corre'm. Penso en dones lletges, com més lletges millor. I deformades. Però no em puc negar el plaer d'escoltar els seus gemecs i em passa el xino, com pot. Començo a fumar i penso en el preservatiu. Trec la meva polla d'allà i m'agenollo per xupar-la. Faig l'última calada i apago el xino al terra. Li vull treballar bé el cony amb la llengua i les dents. Ho vull fer per ella. De sobte, sona l'interfòn.
-És la Marta-. Clàudia.
-Tu creus que estem presentables?-. Jo.
-A ella li serà igual, però ens podríem arreglar una mica, tampoc és plan de que pensi que ens estem rient del problema-. La Clàudia agafa l'interfòn.
-Si?
-...
-Puja-. I se m'adreça a mi-. És ella. No sé si amagar la coca. De fet, és igual. La Marta ja s'ho deu estar esperant.
-Tu sabràs, Clàudia-. Obre la porta.
-Què, Ferran, què hi fas aquí? Ja estàveu fotent u
n polvo?
-Doncs si-. Clàudia.
-Clàudia, tia... -. Jo. I torna a parlar la Marta:
-Estàs esnifant, Clàudia.
-Jo també-. Jo.
-Així no l'ajudaràs, Ferran.
-Ja ho sé tia, és que m'hi estic enganxant, i tenint-ho tan a prop...
-Mira Ferran: la Clàudia està passant per un mal tràngul insuportable, no vull que en siguin dos. A ella la conec més bé que a tu, i sóc conscient de com ho està passant, però diguéssim que a tu ja et conec prou com per saber que ets força dòcil amb les coses dolces.
En aquest moment em sento fatal. És com si no tingués dret a la paraula. A més, l'experiència sexual de fa un moment és per a mi com una patada als ous. Perque és com un joc: la coca i el sexe. Massa imprudència per a una cosa tan seriosa com la d'aquesta situació de la Clàudia, i per si no n'hi ha prou, jo també en surto perjudicat.
-Perdona, Marta, m'he deixat anar-. Jo.
-Estàs perdonat.
Un petit silenci amarg.
-Va: per començar, anem al gra. Mira, Clàudia, tens sort de que sóc una bona estalviadora, però saps que no pots dependre de mi. Jo et puc estar ajudant tota la vida, però servirà de ben poca cosa si segueixes amb aquests hàbits-. La Marta posa cinc bitllets de cent euros i dos de cinquanta damunt la taula de la cuina-. M'agradaria ser rica, però no ho sóc. No et dóno un mes, te'n dóno dos, perque sé que no ho tindràs. I de la manera que sóc jo, a vegades massa innocent, només em falta fotre'm en un liu. Això queda entre els tres. Repeteixo: això queda entre els tres. Ei, tiu.-M'ho diu a mi.-Jo també vull que em llepis, i ja que hi esteu posats...-No m'ho esperava, això, de la Marta.
-És clar. Si tu vols...-Jo.
-Com no ho haig de voler? Va, que el cony em crema!
La Clàudia comença a refregar-se el cony, primer per sobre, i després per sota, i diu:
-Anem als sofàs del menjador, estarem més còmodes.
Sembla que al final m'ho passaré encara més bé, i ara, amb la Marta, com que no en prèn, potser em puc oblidar de la coca una bona estona. Som al menjador. Em vaig fotent roscos amb la Marta.
-I jo què?-. Clàudia.
-Vine-. Li dic jo.
Jo i la Marta ens mig asseiem al sofà. La Clàudia s'agenolla i em comença a fer una mamada. La Marta es treu la samarreta i es queda amb sostens. Això m'excita molt i li començo a mamar els pits, mig traient-li els sostens. M'estic a punt de córrer, i a la Marta no se li acudeix res més que anar-me sobant la polla mentre la Clàudia segueix xupant. No puc més, i em corro dins la boca de la Clàudia, que deixa anar uns gemecs de la hòstia, mentre la Marta també ho vol aprofitar i l'aparta una miqueta per saborejar el semen. Els tres estem ja satisfets, i al cap de poc ja estem dormint al sofà.

Quan em desperto, trobo sobre la taula del menjador una noteta de la Marta, que diu que se n'ha anat a treballar. La Clàudia encara dorm. La desperto.
-Ferran... estic feta pols... vull una ratlla...
-Clàudia, has de tornar-li els sis-cents euros a l'Héctor, i avui podriem anar ja cap a l'hospital.
-Només una ratlla...-. No la puc convèncer i se la fot.
-Vols que mirem el diari?
-Llegeix tu, Ferran, si us plau... estic feta merda.
Trobo un article sobre el bar Jonàs, el van atracar abans d'ahir al migdia. Mentre vaig llegint amb veu alta, ens sorprenem perque coneixem l'atracador. És l'Hèctor!
-Òstia! Quin jinye!-. Clàudia.
-Ja veus...-. Dic jo. I segueixo llegint.
L'Hèctor va atracar el bar amb pistola, i el tenen detingut. Aquest anirà a parar al talego.
-Merda, aquí si que l'he cagada-. Clàudia.-M'he de posar en contacte amb ell com sigui. Sinó, m'agafarà algun col.lega seu pel carrer. L'Hèctor està molt ficat en tot això, i ja ha estat a la presó.
-Anem a l'hospital-.Jo.

M'ha costat tres quarts d'hora i quatre ratlles convèncer la Clàudia. Baixem al portal. Un tret.

Fa dos dies que la Clàudia és morta per en Javier, un col.lega de l'Héctor. Jo m'estic desintoxicant. M'han dit que podré sortir d'aquí a dues setmanes. Aniré amb els meus pares a l'apartament, es prenen unes vacances per mi. Però jo no em prenc unes vacances per la Clàudia.









Comentaris

  • UAUUUU[Ofensiu]
    Jimbielard | 15-04-2008 | Valoració: 10

    M´agrada . l´he llegit d´una rebolada.. i la sintonia de carrer que descriu el llenguatge.. fàcil de llegir. m´ha enganxat fins el final..
    Enhorabona Sergi..!!!!


    En un pim pam!! patapam!! tema seriòs però molt ben portat..

    Felicitats de nou! mira, ves per on. un plaer haver-te conegut!!

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

514068 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.