CITA AMB LA LLUNA

Des de casa, a Les Corts, havia baixat a la platja. Feia dies que, mentre esmorzava, ho havia sentit a dir per la ràdio: el dia 14 no ens jo podíem perdre, havíem de mirar la lluna, just a l’hora de la sortida, quan emergeix per l’horitzó. Hi hauria lluna plena i, seria més gran i lluminosa, que cap altre dia, passarien anys, molts anys, fins que no es repetís l’espectacle celeste.
Havia arribat el dia; ho recordava perquè, per si de cas me n’oblidava, m’ho havia anotat a l’agenda: atenció a la lluna!.
Fa estona que hi sóc a la platja; hi he vingut abrigada perquè l’ambient, l’aire, és fred. Hem tingut uns dies suaus, l’estiuet de sant Martí, vaja, però ara sembla que ja ens han abandonat.
No he estat la única en acudir a la cita amb la lluna; aquí, a prop del mar. Disperses, a la sorra, hi ha algunes parelles, també. Jo m’hi estic sola. No tinc ningú per poder compartir aquesta mena de ximpleria romàntica i col·lectiva, si se’m permet. Algú que no em faci nosa a l’hora de participar del meu silenci, perquè, mirar, no és el mateix que contemplar; la lluna, el mar, una barca, un nen fent castells a l’arena o, inclús, a l’home que pren un cafè a la terrassa sobre la sorra, en una taula no massa lluny de la meva.
Si no fos que a prop seu hi ha un cavallet i uns pinzells, diria que ha estat badant; pel que intueixo, feia quelcom més. Si m’hi apropés, tal vegada veuria com ha captat la lluna que, ja ha anat fent camí fins a trobar-se, just, damunt dels nostres caps.
I m’hi he apropat, tot caminant per la sorra. M’havia tret les sabates. El pintor callava mentre jo mirava la seva pintura i, alhora, escoltava la música que sanglotava en algun lloc distant. Era una flauta.
En silenci, he assenyalat la lluna i l’home s’ha inclinat enrere per observar el cel. Des de casa, a Les Corts, havia baixat a la platja. Feia dies que, mentre esmorzava, ho havia sentit a dir per la ràdio: el dia 14 no ens jo podíem perdre, havíem de mirar la lluna, just a l’hora de la sortida, quan emergeix per l’horitzó. Hi hauria lluna plena i, seria més gran i lluminosa, que cap altre dia, passarien anys, molts anys, fins que no es repetís l’espectacle celeste.
Havia arribat el dia; ho recordava perquè, per si de cas me n’oblidava, m’ho havia anotat a l’agenda: atenció a la lluna!.
Fa estona que hi sóc a la platja; hi he vingut abrigada perquè l’ambient, l’aire, és fred. Hem tingut uns dies suaus, l’estiuet de sant Martí, vaja, però ara sembla que ja ens han abandonat.
No he estat la única en acudir a la cita amb la lluna; aquí, a prop del mar. Disperses, a la sorra, hi ha algunes parelles, també. Jo m’hi estic sola. No tinc ningú per poder compartir aquesta mena de ximpleria romàntica i col·lectiva, si se’m permet. Algú que no em faci nosa a l’hora de participar del meu silenci, perquè, mirar, no és el mateix que contemplar; la lluna, el mar, una barca, un nen fent castells a l’arena o, inclús, a l’home que pren un cafè a la terrassa sobre la sorra, en una taula no massa lluny de la meva.
Si no fos que a prop seu hi ha un cavallet i uns pinzells, diria que ha estat badant; pel que intueixo, feia quelcom més. Si m’hi apropés, tal vegada veuria com ha captat la lluna que, ja ha anat fent camí fins a trobar-se, just, damunt dels nostres caps.
I m’hi he apropat, tot caminant per la sorra. M’havia tret les sabates. El pintor callava mentre jo mirava la seva pintura i, alhora, escoltava la música que sanglotava en algun lloc distant. Era una flauta.
En silenci, he assenyalat la lluna i l’home s’ha inclinat enrere per observar el cel. -Quin misteri profund i impenetrable s’amaga en la divina natura-, em diu. Tindria quinze, vint anys més que jo i jo sentia un gran desig que em digués alguna cosa sobre la vida. Per a ell, però, la vida era l’art, pintar.
I, per a mi somiar, aquesta nit, si més no. He vist la lluna, tal com em recordava, puntualment, l’agenda. L’he vista, com tantes altres nits de lluna plena, des del meu llit, a través de l’espai de la finestra de la meva habitació.
No hi ha hagut ni mar, ni sorra, ni nen, ni pintor, tampoc he caminat descalça per l’arena. Justament, des d’ahir, sóc al llit amb un bon refredat, mig enfebrada, sense al·lucinacions, però. Tan sols amb el desig d’atrapar la lluna i, sobretot, alguna idea per fer-ne un conte.
La imaginació m’ha dut fins la mar, i l’horitzó, de mica en mica, s’ha anat eixamplant.
-, em diu. Tindria quinze, vint anys més que jo i jo sentia un gran desig que em digués alguna cosa sobre la vida. Per a ell, però, la vida era l’art, pintar.
I, per a mi somiar, aquesta nit, si més no. He vist la lluna, tal com em recordava, puntualment, l’agenda. L’he vista, com tantes altres nits de lluna plena, des del meu llit, a través de l’espai de la finestra de la meva habitació.
No hi ha hagut ni mar, ni sorra, ni nen, ni pintor, tampoc he caminat descalça per l’arena. Justament, des d’ahir, sóc al llit amb un bon refredat, mig enfebrada, sense al·lucinacions, però. Tan sols amb el desig d’atrapar la lluna i, sobretot, alguna idea per fer-ne un conte.
La imaginació m’ha dut fins la mar, i l’horitzó, de mica en mica, s’ha anat eixamplant.