Cinema americà: museu de tòpics

Em jugo el que sigui a que més d’una vegada has agafat la teva ració de crispetes, has obert els ulls de bat a bat per veure una pel·lícula i has estat víctima d’un potent dejà vu. I no és perquè en alguna vida anterior has estat un ornitorinc, una llúdriga o un nan de jardí. El motiu és que el guionista de la pel·lícula té una imaginació similar a un ornitorinc, una llúdriga o un nan de jardí (o a una combinació dels tres; és a dir, com un Ultra Sur però sense mala llet).

I és que el cinema de Hollywood ens sotmet en ocasions a una de les seves clàssiques visites al museu de tòpics; clichés infumables que perpetuen rols, conflictes i situacions absolutament estereotipades. Al final, tens la sensació (o millor dit, la certesa) de que allò ja ho has vist.

A continuació, intentaré apropar-vos a aquest museu de tòpics (deixo l’espai de comentaris per a les vostres aportacions; entre tots aconseguirem que, la propera vegada que feu una visita a aquest museu, un somriure es dibuixi a la vostra cara).

1r. tòpic. Els cables de colors de les bombes.

No sóc terrorista. No sé com es fa una bomba. Però us prometo que, si fes una bomba, faria servir cables del mateix color. D’aquesta manera, el bo de la peli no tindria ni idea de com desactivar-la. La veu a l’altre costat del telèfon li cridaria: talla el blau! Ell respondria: si són tots negres! El telèfon repetiria: t’he dit que que tallis el blau! Així sabríem que el seu amic o és sord o és gilipolles. Al final, el bo tallaria el blau, la bomba faria explosió i, si el bo fos el Kevin Costner, el cinema mundial guanyaria amb aquesta “terrible pèrdua pel setè art”. Llavors seria al moment de contractar a la Remedio Cervantes perquè al darrer segon canviés d’opinió sobre quin cable ha de tallar.

2n. tòpic. El cronòmetre amb el compte enrere de les bombes.

S’ha de ser el Forrest Gump dels terroristes per dir-li a la policia el moment exacte de l’explosió de la bomba. Quina ment malaltissa ha inventat el fet que les bombes són com els microones que et diuen quan estarà calent la teva pizza? Sergio Ramos és guionista?

3r. tòpic. La mare que cuina pastissos.

En tota pel·lícula americana d’un cert caire dramàtic hi ha una mare que cuina pastissos. És el costat obscur de la força. El protagonista és jove, advocat d’èxit i està al davant del cas que pot fer-li pujar a l’Olimp dels advocats. La parella té uns fills preciosos que es prenen els seus cereals disciplinadament cada matí i que van al col·legi sense protestar (o protestant si són jugadors del Madrid). El protagonista està superatrafegat pel cas que porta entre mans i ella fa pastissos per mitigar l’absència d’activitat sexual. Al final, ella comet adulteri amb un pastís de poma i demana el divorci perquè l’advocat no li fa cas. El missatge d’aquestes pel·lícules és que, quan vegis que la teva dona comença a fer pastissos de manera compulsiva, busca’t un bon advocat especialitzat en divorcis. Del masclisme d’aquests esquemes argumentals parlarem un altre dia.

4rt. tòpic. El pare absent.

Imagina’t aquesta situació: partit de beisbol. El fill del protagonista està al davant del seu gran repte. Vol jugar bé perquè el seu pare l’estimi molt i molt. Tanmateix, el pare està tan absort pel seu treball que s’oblida del partit del nen. Ho recorda en el darrer moment però arriba tard. La seva dona té uns morros que li arriben al terra i el nen s’adona que, amb un pare absent, el millor és fer-se amic del senyor Budweisser, com abans ho va fer el Macaulay Culkin. Si el protagonista tingués una filla, el partit de beisbol seria l’obra de teatre de Nadal i ella portaria un vestit de ballarina. En aquest cas, la nena no faria amistat amb el senyor Budweisser, sinó que es tornaria una histèrica com la seva mare, que té un idil·li permanent amb el senyor Prozac.

Proposo des d’aquí un intercanvi de tòpics: que la nena jugui a beisbol i el nen faci ballet. Així tindríem “Ellas dan el golpe” versió Disney i “El fill de Billy Elliot”.

5è. tòpic. El ball de fi de curs.

A Espanya els cursos acaben amb un botellón. Als Estats Units ho fan amb un ball de fi de curs. Per aquest motiu, ells tenen al Travolta i nosaltres al Pim Pam Lacasitos que surt a l’APM.

Tota pel·lícula ambientada en un institut ha d’acabar amb un ball de fi de curs. I, si surten castratis, aleshores és Glee.

Estic convençut que molts d’aquests crítics cinematogràfics que fumen en pipa i que en comptes de dir desenfocar diuen fer un flou, creuen veure en els balls de fi de curs una metàfora de la societat americana. Vet aquí la galeria de personatges: el quaterback imbècil, la tia bona imbècil, el protagonista imbècil, la obesa que no surt amb nois perquè s’estima més menjar pastissos (quan sigui gran els farà i es casarà amb un advocat), la noia rareta amb manca d’hàbits higiènics, el nerd (versió americana de “l’empollón”), el sortit sexual (que moltes vegades és el nerd)… Però el tòpic que més m’agrada del ball de fi de curs és el de la protagonista lletja de mort que, de sobte, es transforma en una bellesa de cal déu. És llavors quan et preguntes si a dins de Belén Esteban habita un ésser semblant a Elsa Pataky. Llavors s’encenen els llums i agraeixes tornar a la realitat, on les mares compren els pastissos en el Mercadona.

En un futur capítol parlaré dels tòpics del cinema porno. I és que les històries són sempre iguals: noia coneix a noi, que coneix a noia, que coneix a nois, que coneixen a noies… És com el que passa en els grups d’amics de l’institut, que tots acaben sortint amb tots, però sense piscina, ni jacuzzi.