Cinema americà: museu de tòpics

Un relat de: Societat Anònima
Em jugo el que sigui a que més d’una vegada has agafat la teva ració de crispetes, has obert els ulls de bat a bat per veure una pel·lícula i has estat víctima d’un potent dejà vu. I no és perquè en alguna vida anterior has estat un ornitorinc, una llúdriga o un nan de jardí. El motiu és que el guionista de la pel·lícula té una imaginació similar a un ornitorinc, una llúdriga o un nan de jardí (o a una combinació dels tres; és a dir, com un Ultra Sur però sense mala llet).

I és que el cinema de Hollywood ens sotmet en ocasions a una de les seves clàssiques visites al museu de tòpics; clichés infumables que perpetuen rols, conflictes i situacions absolutament estereotipades. Al final, tens la sensació (o millor dit, la certesa) de que allò ja ho has vist.

A continuació, intentaré apropar-vos a aquest museu de tòpics (deixo l’espai de comentaris per a les vostres aportacions; entre tots aconseguirem que, la propera vegada que feu una visita a aquest museu, un somriure es dibuixi a la vostra cara).

1r. tòpic. Els cables de colors de les bombes.

No sóc terrorista. No sé com es fa una bomba. Però us prometo que, si fes una bomba, faria servir cables del mateix color. D’aquesta manera, el bo de la peli no tindria ni idea de com desactivar-la. La veu a l’altre costat del telèfon li cridaria: talla el blau! Ell respondria: si són tots negres! El telèfon repetiria: t’he dit que que tallis el blau! Així sabríem que el seu amic o és sord o és gilipolles. Al final, el bo tallaria el blau, la bomba faria explosió i, si el bo fos el Kevin Costner, el cinema mundial guanyaria amb aquesta “terrible pèrdua pel setè art”. Llavors seria al moment de contractar a la Remedio Cervantes perquè al darrer segon canviés d’opinió sobre quin cable ha de tallar.

2n. tòpic. El cronòmetre amb el compte enrere de les bombes.

S’ha de ser el Forrest Gump dels terroristes per dir-li a la policia el moment exacte de l’explosió de la bomba. Quina ment malaltissa ha inventat el fet que les bombes són com els microones que et diuen quan estarà calent la teva pizza? Sergio Ramos és guionista?

3r. tòpic. La mare que cuina pastissos.

En tota pel·lícula americana d’un cert caire dramàtic hi ha una mare que cuina pastissos. És el costat obscur de la força. El protagonista és jove, advocat d’èxit i està al davant del cas que pot fer-li pujar a l’Olimp dels advocats. La parella té uns fills preciosos que es prenen els seus cereals disciplinadament cada matí i que van al col·legi sense protestar (o protestant si són jugadors del Madrid). El protagonista està superatrafegat pel cas que porta entre mans i ella fa pastissos per mitigar l’absència d’activitat sexual. Al final, ella comet adulteri amb un pastís de poma i demana el divorci perquè l’advocat no li fa cas. El missatge d’aquestes pel·lícules és que, quan vegis que la teva dona comença a fer pastissos de manera compulsiva, busca’t un bon advocat especialitzat en divorcis. Del masclisme d’aquests esquemes argumentals parlarem un altre dia.

4rt. tòpic. El pare absent.

Imagina’t aquesta situació: partit de beisbol. El fill del protagonista està al davant del seu gran repte. Vol jugar bé perquè el seu pare l’estimi molt i molt. Tanmateix, el pare està tan absort pel seu treball que s’oblida del partit del nen. Ho recorda en el darrer moment però arriba tard. La seva dona té uns morros que li arriben al terra i el nen s’adona que, amb un pare absent, el millor és fer-se amic del senyor Budweisser, com abans ho va fer el Macaulay Culkin. Si el protagonista tingués una filla, el partit de beisbol seria l’obra de teatre de Nadal i ella portaria un vestit de ballarina. En aquest cas, la nena no faria amistat amb el senyor Budweisser, sinó que es tornaria una histèrica com la seva mare, que té un idil·li permanent amb el senyor Prozac.

Proposo des d’aquí un intercanvi de tòpics: que la nena jugui a beisbol i el nen faci ballet. Així tindríem “Ellas dan el golpe” versió Disney i “El fill de Billy Elliot”.

5è. tòpic. El ball de fi de curs.

A Espanya els cursos acaben amb un botellón. Als Estats Units ho fan amb un ball de fi de curs. Per aquest motiu, ells tenen al Travolta i nosaltres al Pim Pam Lacasitos que surt a l’APM.

Tota pel·lícula ambientada en un institut ha d’acabar amb un ball de fi de curs. I, si surten castratis, aleshores és Glee.

Estic convençut que molts d’aquests crítics cinematogràfics que fumen en pipa i que en comptes de dir desenfocar diuen fer un flou, creuen veure en els balls de fi de curs una metàfora de la societat americana. Vet aquí la galeria de personatges: el quaterback imbècil, la tia bona imbècil, el protagonista imbècil, la obesa que no surt amb nois perquè s’estima més menjar pastissos (quan sigui gran els farà i es casarà amb un advocat), la noia rareta amb manca d’hàbits higiènics, el nerd (versió americana de “l’empollón”), el sortit sexual (que moltes vegades és el nerd)… Però el tòpic que més m’agrada del ball de fi de curs és el de la protagonista lletja de mort que, de sobte, es transforma en una bellesa de cal déu. És llavors quan et preguntes si a dins de Belén Esteban habita un ésser semblant a Elsa Pataky. Llavors s’encenen els llums i agraeixes tornar a la realitat, on les mares compren els pastissos en el Mercadona.

En un futur capítol parlaré dels tòpics del cinema porno. I és que les històries són sempre iguals: noia coneix a noi, que coneix a noia, que coneix a nois, que coneixen a noies… És com el que passa en els grups d’amics de l’institut, que tots acaben sortint amb tots, però sense piscina, ni jacuzzi.

Comentaris

  • Anaïs | 10-11-2012

    Hola!
    Relat molt divertit i cert, tot i que reconec que el Kevin Costner m'agrada i que les pelis americanes també. Però és ben cert que hi ha calcs en les escenes, arguments, etc. Mentre llegia, he recordat la del cotxe obert. En una peli, els cotxes sempre estan oberts, i la clau al pany. Si ho fessim a la vida real, quan anéssim a buscar el cotxe per anar a perseguir el dolent en trobaríem dos... però potser els lladres al menys no ens trencarien el vidre... jeje
    Un somriure,
    Anaïs

  • Quitus: va per tu[Ofensiu]
    Societat Anònima | 26-06-2012

    QUITUS: M'agradaria dedicar-te un petit article que vaig escriure fa temps.


    Benvolgut, o no, Gilitwitter:
    T’escric perquè començo a estar una mica fart de tu. Ah, que no saps què és un Gilitwitter? No pateixis, t’ho explico. Un Gilitwitter és un ésser, presumptament amb aspecte humà (dic presumptament perquè, com t’amagues a l’anonimat de la xarxa, mai t’he pogut veure cara a cara. De fet, moltes vegades al Twitter tens cara d’ou. Però no crec que ho siguis. Series el primer capaç d’escriure 140 caràcters). El que deia, un Gilitwitter és un ésser que, com a filosofia vital més important, té la d’entrar en fòrums, blocs, comptes de Twitter, Facebook i equivalents, amb la missió de fer saber a la resta del món que no li agrada el que fas o el que escrius. Gairebé sempre ho fa amb manca de respecte i d’educació (perdó per la reiteració). Ah, que tu no ets un Gilitwitter? Et proposo el meu test de detecció de Gilitwitters. Si ets capaç de respondre afirmativament a una sola de les següents qüestions consideraré que no ho ets. Vinga, amic d’escriure’m al Twitter o al meu bloc per compartir el fruit de les teves connexions neuronals: t’animes?
    1) Et conec d’alguna cosa?
    2) Ets un amic, conegut, saludat, familiar, parella, cap laboral, company de feina o alumne?
    3) Et segueixo al Twitter?
    4) Et tinc com a amic a Facebook?
    5) Et dec diners?
    6) He convidat a la teva parella a sopar sense que tu ho sabessis?
    7) T’he ratllat el cotxe?
    8) He fet malbé algun dels fascicles de la teva estimada col•lecció “Aviones de guerra” o equivalent?
    9) Estàs completament segur que m’interessa la teva opinió?
    10) Creus que dormiré malament a causa de les teves impertinències?
    Què tal? Com ha anat? Que has respost negativament a totes? Doncs, queda clar que ets un Gilitwitter.
    Mira, saps què passa? Que he aprés molt de poques persones i molt poc de moltes persones, sobretot quan es refugien en l’anonimat. Tanmateix, aquestes persones a les quals admiro, escolto, llegeixo, segueixo i m’ensenyen les admiro, escolto, llegeixo i segueixo amb devoció. Moltes no ho saben. Entre altres raons perquè les que són properes sí que s’adonen i les del món virtual… Bé, quan són del món virtual sempre em faig a mi mateix el test de Gilitwitter. I si no trobo cap resposta afirmativa, simplement, em refugio en el silenci. Això sí, si són persones públiques i fan declaracions que atempten contra tot allò en el que crec (que no és poc) llavors sí que escric el que la meva llibertat em permet. I si no agrada: ho sento. Que no em segueixin i tan amics. Faràs tu el mateix?

  • Molt millor...[Ofensiu]
    Quitus | 26-06-2012

    ... les pel·lícules espanyoles/catalanes ambientades en la guerra civil/la postguerra on mai es repeteixen arguments, situacions hi/o personatges. On va a parar.

    http://www.youtube.com/watch?v=rRrSp6Pqlz4

  • M'ha agradat moltíssim[Ofensiu]
    bloodymaruja | 27-01-2012

    Amb els meus fills fem una mena de joc que ens divertex molt sobre els tòpics del cinema americà, igual que el teu relat .Te'n diré algun:
    Els paios que vigilen una porta, sempre moren, sempre. No s'en salva ni un.
    Les noies de raça negra que surten, només són de dues menes:Espectacularment guapes, o molt lletjes però súper bones i simpàtiques.
    Quan hi ha algú ferit, destrossat i a punt de morir, l'amic o parent que l'acompanya sempre diu: "se pondrá bien". Traducció de "He'll feel better" i, llavors, sobreviu.
    Quan cuinen per un sopar especial o per lligar-se algun-a xurri , fan un meravellós plat d'espaghetti amb molta salsa de tomàquet( com si fós qui sap què) i s'ho jalen amb una ampolla de vi d'aquells xungos.
    Total, que he rigut molt.
    Felicitats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: