Cercador
Cinc-centes places de pàrquing
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La senyora Wealthyrich, octogenària, estava gaudint de l'últim tram de la seva vida envoltada d'abundància gràcies al seu megapàrquing cèntric en una ciutat on els aparcaments més aviat escassegen.
Un pàrquing de cinc pisos amb capacitat per a cent vehicles cadascun. Tot ocupat amb lloguers fitxos a 65 euros mensuals. Qui vulgui que multipliqui, tot i que hauria de descomptar impostos i alguna cosa més. Amb tot, resulta. I molt.
Els sis fills de la Wealthyrich havien marxat de casa feia dècades, empesos pel fàstic i l'avorriment de l'eterna olla-ranxo. La mare, vídua amb poca pensió, havia de netejar cases per afegir ingressos i fins i tot venia bosses de crispetes al cinema local per afegir més economia a la butxaca de pobre.
El fillam mai ni havia escrit, ni trucat ni visitat la mare abandonada. Aquella bona dona canosa, abillada com una rodamon, amb les mitges foradades, amb les dents en procés de descalçament i certa alitosi, arrugada com una pansa, seca com un bacallà.
Va voler la sort a la vida (element que existeix, es veu) que un dia plujós i fred, d'aquells que regalen encostipats griposos, un gat gris vellutat desnerit saltés al pati oblidat de la mà de Déu de la dona sola. L'animal miolava insistent i desesperat. El plor felí no va ser-li indiferent. El va fer entrar a la miserable caseta humida i atrotinada, li va oferir llet tebiona, li va fer moixaines i el va tapar amb un dels seus jerseis, el de color verd molsa.
L'endemà el gat no hi era.
Hi havia un bitllet de loteria.
Allò del pàrquing, després, va ser una inspiració.
La senyora Wealthyrich va poder disposar d'una vivenda envejable, digna i acollidora. Un jardí atapeït de flors. Uns quants gats, rescatats del femer, li feien companyia. Roba bona, boca arreglada, pell hidratada. Descans merescut. Fins i tot es va engreixar, però no gaire, la constitució és com és.
Els fills s'hi van presentar un quinze d'abril, Santa Anastàsia, per felicitar la mare, amb una capacitat carinyosa ben assajada. I ella va deixar lliscar galtes avall quatre llagrimetes (o cinc).
A partir d'aquí es va crear un horari de visites, ara un fill, ara l'altre. Visites insistents, enganxosament amables, amb l'interès adossat volant per tots els aires.
Quan van saber que l'herència seria gratificant, van respirar amb un somriure tirant a diabòlic.
Només calia agafar el setrill, vessar pel recorregut de la dona el líquid lliscós i que fes la seva feina. La gent gran bada, o té rodeses i és ben sabut que cau.
No serien ni els primers ni els darrers, pensaven per treure's un fil de pes de consciència.
Morta i enterrada.
El pàrquing, no se'n saben les causes, de sobte es va esfondrar. I no havia de passar-hi cap tren per sota. Els llogaters demanaven danys i perjudicis.
L'herència: una part esquifida pels benvolguts fills, esquifidíssima pels benvolgudíssims. I una part gegantina per a la creació d'una llar per a animals abandonats que volen ser estimats.
Un pàrquing de cinc pisos amb capacitat per a cent vehicles cadascun. Tot ocupat amb lloguers fitxos a 65 euros mensuals. Qui vulgui que multipliqui, tot i que hauria de descomptar impostos i alguna cosa més. Amb tot, resulta. I molt.
Els sis fills de la Wealthyrich havien marxat de casa feia dècades, empesos pel fàstic i l'avorriment de l'eterna olla-ranxo. La mare, vídua amb poca pensió, havia de netejar cases per afegir ingressos i fins i tot venia bosses de crispetes al cinema local per afegir més economia a la butxaca de pobre.
El fillam mai ni havia escrit, ni trucat ni visitat la mare abandonada. Aquella bona dona canosa, abillada com una rodamon, amb les mitges foradades, amb les dents en procés de descalçament i certa alitosi, arrugada com una pansa, seca com un bacallà.
Va voler la sort a la vida (element que existeix, es veu) que un dia plujós i fred, d'aquells que regalen encostipats griposos, un gat gris vellutat desnerit saltés al pati oblidat de la mà de Déu de la dona sola. L'animal miolava insistent i desesperat. El plor felí no va ser-li indiferent. El va fer entrar a la miserable caseta humida i atrotinada, li va oferir llet tebiona, li va fer moixaines i el va tapar amb un dels seus jerseis, el de color verd molsa.
L'endemà el gat no hi era.
Hi havia un bitllet de loteria.
Allò del pàrquing, després, va ser una inspiració.
La senyora Wealthyrich va poder disposar d'una vivenda envejable, digna i acollidora. Un jardí atapeït de flors. Uns quants gats, rescatats del femer, li feien companyia. Roba bona, boca arreglada, pell hidratada. Descans merescut. Fins i tot es va engreixar, però no gaire, la constitució és com és.
Els fills s'hi van presentar un quinze d'abril, Santa Anastàsia, per felicitar la mare, amb una capacitat carinyosa ben assajada. I ella va deixar lliscar galtes avall quatre llagrimetes (o cinc).
A partir d'aquí es va crear un horari de visites, ara un fill, ara l'altre. Visites insistents, enganxosament amables, amb l'interès adossat volant per tots els aires.
Quan van saber que l'herència seria gratificant, van respirar amb un somriure tirant a diabòlic.
Només calia agafar el setrill, vessar pel recorregut de la dona el líquid lliscós i que fes la seva feina. La gent gran bada, o té rodeses i és ben sabut que cau.
No serien ni els primers ni els darrers, pensaven per treure's un fil de pes de consciència.
Morta i enterrada.
El pàrquing, no se'n saben les causes, de sobte es va esfondrar. I no havia de passar-hi cap tren per sota. Els llogaters demanaven danys i perjudicis.
L'herència: una part esquifida pels benvolguts fills, esquifidíssima pels benvolgudíssims. I una part gegantina per a la creació d'una llar per a animals abandonats que volen ser estimats.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439761 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com