CAS OBERT

Un relat de: MariaM
La notícia de la mort d’en Henning Mankell, un dels meus autors preferits, m’ha fet pensar en una situació gairebé perversa, per no dir sàdica, que vaig viure de ben a prop propiciada per una antiga coneguda. Es tracta de l’apunyalament de l’home amb qui n’estava promesa.
El cas en el seu moment fou un d’aquells que la policia classificà de cas obert perquè no es descobrí l’assassí. N’he fet l’associació d’idees perquè això no li hagués passat mai a l’inspector Kurt Wallander.
El misteri d’aquella mort ens tingué intrigades i amoïnades, alhora. Tot i que no ens hi vam desplaçar, l’enterrament fou a un poble de la Bretanya, vàrem fer costat a la nostra companya en el seu dol i més, degut a les circumstàncies tan poc clares que van envoltar aquella mort. L’ajudàrem, inclús, en algunes de les despeses que se’n derivaren i no vam acceptar part dels regals que ja havíem avançat pel casament, es clar que ella tampoc hi insistí.
Ara, poc després, ja no ens necessita; fa unes sessions amb un psicòleg, una teràpia de grup que diu li van tan bé. Millor. Del tema no en vol parlar més. Potser més val així, que ho faci amb algú que hi entengui. I ens en mantinguérem al marge.
Més endavant, sense massa explicacions, ens comunica que deixa la feina i a nosaltres, també. Li convé un canvi radical, ho entenem, oi? I és clar que sí!
I ens vam deixar de veure. De moment.
A l’estiu he fet una escapada a la Provence. Allà, coincidències de la vida, hi vaig tenir un encontre interessant i sorprenent amb l’home que, suposadament, havia mort apunyalat.
L’ensurt va ser tal, que no sabia si pessigar-me o pessigar-lo, vaig optar per correspondre a la seva espontània abraçada, amb un cert recel, però. El noi era real, vaig comprovar-ho. Hi ha maneres.
Actualment viu a França; la multinacional per qui treballava li havia enviat. Estava encantat amb la feina, el país i, més encara, amb l’amor que hi havia trobat- Una francesa guapa, llesta i equilibrada, què volia més?
Ell no ho sé, però jo sí que necessitava més. Més informació, si més no. En altre temps ens havíem vist unes quantes vegades, no gaire, però em va semblar legal i quan em preguntà, sense malícia, per aquella noia amb qui havia sortit, em va desarmar, i aleshores vaig ser jo qui va parlar i va preguntar. Volia i dolia. D’una banda no podia suportar l’haver estat enganyada; estafada, més aviat, però d’altra em repel·lia qüestionar-lo o violentar-lo en certa manera. Per què ho havia de fer? És que sempre m’havia de ficar en embolics? Perquè sens dubte el que anava a explicar-li, n’era un de ben gros d’embolic.
En tornar a casa estava decidida a arribar al fons del “cas obert”, m’havia encaparrat amb deixar-lo tancat. No volia involucrar-m’hi sola, calia esbrinar-ho per tots aquells que havíem estat ensarronats.
La vàrem citar amb les amigues per fer un cafè. Hi va acudir. No volíem retrets; quan hi ha quelcom que s’ha trencat no valen per a res. Volíem saber tan sols com estava i si tenia alguna novetat sobre el cas.
Es tanca en banda, no vol sofrir més, diu. Sovint se l’imagina encara sagnant i amb la navalla clavada. La consolem un cop més, aquesta vegada amb ironia. No cal que hi pateixis més, dona, però per què les punyalades, la mort truculenta i innecessària? Tan feliç com se l’ha vist darrerament per la Costa Blava!.
En veure’s atrapada ho confessa. Ell l’havia deixada, en realitat no estaven promesos, anava a França i no se l’enduia. Assessorada en una teràpia, tal vegada inventada pel seu propi ego, s’havia fet forta en què fóra millor imaginar-se’l mort i apunyalat. I, sis plau, que no exageréssim, no n’hi havia per a tant!
Inspector Wallander: Cas tancat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer