Carta a Pep Guardiola

Benvolgut Pep Guardiola:

Tinc la consciència de ser culer des de l’any 1973 quan el meu germà em va ensenyar els noms dels jugadors que van guanyar la lliga aquella temporada. Recordo perfectament el pòster penjat a l’habitació: Sadurní, Torres, Costas, De la Cruz… Des d’aleshores el virus barcelonista mai m’ha abandonat. Els partits en blanc i negre; la ràdio, primer amb Miguel Ángel Valdivieso i més tard amb el Puyal i, fins i tot, amb l’Alfonso Arus; les lligues del Canal +, i ara de la TDT i l’alta definició. La meva història és petita, una de tantes. Però estic segur que també és la història de moltes altres persones. Sabem perfectament què fèiem quan Rexach va marcar aquell gol a Basilea, quan Koeman va fer esclatar aquella pilota a Wembley, quan Buyo es va empassar un gol tan estúpid com valuós a Tenerife o quan González li va aturar aquell penal a Djukic, que omplia els seus pulmons amb pànic abans de llençar-se a l’abisme.

Però no ens enganyem, abans érem un club amb la derrota escrita al nostre ADN. I no faig esment tan sols a la derrota als camps de futbol. També fora ens mostràvem incapaços de construir projectes duradors per aquesta tendència tan present al nostre metabolisme culer (o fins i tot català) d’autodestruir-nos, inclús en els millors moments.

Però vet aquí que vas arribar tu. I puc dir, sense ànims de fer-me el xulo, que vaig creure en tu des del primer dia, des d’aquella meravellosa roda de premsa en la què ens vas aconsellar que ens cordéssim el cinturó. Però era molt fàcil tenir fe. La raó? Tot i que en la teoria pot semblar lògic, el cert és que la realitat demostra que la responsabilitat no sempre està en les mans de les persones intel·ligents. Ens estem acostumant massa a que la mediocritat s’apoderi dels cercles de poder per sotmetre’ns amb propostes estúpides, cada cop més allunyades del sentit comú. Si agafes el diari un dia qualsevol, veuràs exèrcits d’incapaços que dissenyen projectes vitals propis i aliens que semblen escrits pel pitjor guionista d’acudits dolents. Però el teu guió ha estat simplement perfecte. Ja sé que ara saltaran els de sempre recordant fitxatges que han sortit malament o decisions equivocades. Després del futbol i de tocar-se les pilotes vivint de subvencions, la crítica és el tercer esport nacional. I què vols que et digui? Més enllà del que hem vist a la gespa (que ha estat magnífic) el millor de la teva aportació ha estat fora. Gestió eficient de recursos humans, teories de lideratge, instruments de comunicació, respecte a la competència… Has donat tota una lliçó de relacions en l’àmbit del treball a tots aquells gurus que escriuen estupideses en els seus llibres de formatges que desapareixen.

Tot i ser conscient que no resulta original, vull donar-te les gràcies. Pels títols aconseguits, segur. Per la bellesa del joc del Barça, també. Però sobretot per l’orgull, per fer-nos addictes a l’excel·lència, per demostrar-nos que els catalans podem ser universals en un món globalitzat, per tractar als rivals amb respecte, per entendre que la vida és més senzilla quan es fa us de la intel·ligència i no de la provocació i per demostrar que un entrenador de futbol pot tenir cultura i sensibilitat.

M’acomiado amb una petita anècdota. Ahir vaig veure la roda de premsa del teu comiat amb la meva filla. Té cinc anys. Quan es desperta al dia següent d’haver jugat el Barça, sempre em fa la mateixa pregunta: per quant va guanyar? Doncs ahir va plorar quan es va adonar que marxaves. Tot i així, he de dir-te que això d’aixecar-se ben d’hora, ben d’hora, li segueix costant.

Gràcies, Pep.