Carta a l'home dels llargs cabells

Estimat home dels llargs cabells,

Sabia que eres un aventurer i jo una introvertida i que no congeniaríem. Eres una de les darreres esperances de construcció d'allò que en diuen parella, però no tens paraula i això t'ha mort.

Per fi, després de molts "que maja", "cada cop tinc més ganes de veure't" o "m'agrades molt" "m'agrada el teu cap", etc. S'ha desvetllat la gran veritat, si no estic "bona", tot l'anterior s'anul·la per defecte. Molt bé xato! I caldrà afegir que allò que et convenia era que et donés els mínims problemes possibles i que et servís de la millor manera.

Això, sumat al fet que no volgués rebre més fotos teves per tal de mostrar-me com d'afortunada era en conèixer-te, ha mort tot!

Però mira, ben pensat, de què haguéssim parlat després de fer l'amor d'aquella manera tant meravellosa que jo fantasiejava? De res més, ja n'estic ben convençuda, perquè era només al voltant d'això que girava tota la teva xerrameca "segur que congeniarem" "lliuro de dilluns a divendres i et vindré a veure", bla,bla, bla.

Només volies lluir-te, sentir-te admirat, i si fos possible que et fes l'amor com una boja, com si fos una dona del segle passat al servei del mascle. Doncs mira! Ja no podrà ser, perquè malgrat els teus àgils monosíl·labs i la teva conversa de seguir-me el corrent. Finalment, la meva intuïció ha destapat la gran mentida "super-home".

Si vols ser admirat, paga per anunciar-te a la televisió!

És cert també que cadascú té dret a triar les necessitats que més li convenen, no ho negaré, i ho dic en el sentit més ample de l'expressió, però potser hem estat poc àgils en arribar al moll de l'os de la qüestió: el teu objectiu tan fastigós per a mi.


Potser la primera pregunta que t'hauria d'haver fet era "Busques una Clàudia Schifer, doncs, amb els meus respectes per aquesta persona. Potser que tombis la primera a l'esquerra, i segueixis tot recte, recte, recte, recte, recte fins al mar i t'hi submergeixis.