Carta a la vida

Estimada vida,

T’he vist passar de tantes maneres, de tantes formes, que a vegades em pregunto si realment et conec. M’has sorprès, m’has fet riure, m’has fet plorar, i fins i tot m’has trencat una mica. Però no et puc culpar. No hi ha culpa quan parlem de tu, només moments, camins que ens creuem, girs inesperats.

T’he viscut com una companya silenciosa, un misteri que a vegades intento entendre, però que em recordes constantment que el teu ritme no es pot seguir amb la ment, només amb el cor. I de vegades, aquest cor s’aturava per l’estranyesa de veure’t canviar, de veure’t fugir en moments de calma i arribar de cop quan menys ho esperava.

Sé que molts moments han sigut difícils, que has jugat amb la meva capacitat de resistir i, d’altres, m’has donat la força per seguir endavant. Hi ha moments que semblen gairebé impossibles d’entendre, i altres que, potser, no voldria entendre mai. Però, al final, el que sé amb certesa és que, malgrat els teus jocs, malgrat els teus ensurts, tu sempre m'has ensenyat alguna cosa nova.

T’agraeixo per les persones que he conegut en el camí. Per les màgies que has portat a la meva vida, per les amistats que he pogut cultivar i per les petites coses que a vegades passen desapercebudes, però que tenen un valor immens quan les miro des de la distància.

I, tot i que a vegades m'has donat més preguntes que respostes, crec que també em vas ensenyar que no sempre cal tenir-les totes. A vegades, la bellesa de la vida està en acceptar el misteri, en abraçar l’incertesa i en saber que el camí, tot i que ple de dificultats, és nostre per recórrer-lo.

I sí, t’he maltractat, t’he qüestionat, t’he respost amb ràbia, i també amb agraïment. Però, vida, crec que tot aquest moviment, tota aquesta balla entre el dolor i l’alegria, m’ha ensenyat a viure de manera més profunda. Em vas ensenyar a gaudir d’allò que sé que serà efímer i a valorar allò que no puc controlar. M'has ensenyat a mirar la bellesa fins i tot quan sembla que tot està en desordre.

No sé què em reserves per al futur. No sé quines coses inesperades tindràs preparades per a mi, però ara ja sé que, sigui com sigui, val la pena viure-les. Perquè cada pas, cada moment, fins i tot els que em van trencar una mica, han format la persona que sóc ara.

Gràcies, vida, per tot el que m'has donat i per tot el que m'has tret. Per la força que he trobat en els moments de feblesa i per la tendresa que m'has ensenyat a veure en els altres. Gràcies per no ser perfecta, perquè això m’ha ensenyat que la bellesa de viure rau en les imperfeccions.

Amb agraïment i esperança,
Maria12