Quan el cel torna a plorar

Quan el cel torna a tronar amb aquella força que ja coneixes, el cor et fa un salt. No és només pluja. No és només vent. És un record que et travessa l’ànima. Fa gairebé un any de la DANA que va arrasar el País Valencià, però per a molts de nosaltres no és passat: és una ferida que encara sagna quan tornen els núvols negres.

Recordo perfectament aquell dia. Els meus cosins i jo havíem de volar des de València, marxar junts a gaudir del pont de la Castanyada, riure, desconnectar... però en lloc d’agafar maletes vam agafar botes d’aigua, pales i coratge. Ens vam mirar, sense dir res, i vam saber que no podíem marxar mentre la gent ho perdia tot. Ens vam enfangar fins als genolls, amb el cor trencat i la pell de gallina. L’aigua s’enduia cases, somnis, records. I jo intentava fer-me la forta, com si amb això pogués sostenir una mica de llum enmig de tanta foscor. Però després, quan vam arribar a casa del meu cosí, vaig plorar. Plorar com feia temps que no plorava. Plorar de por, d’impotència, de veure que la naturalesa, quan s’enfada, no deixa lloc per a res més.

I ara, un any després, les sirenes han tornat a sonar. Aquesta vegada, a casa. Al Montsià, al Baix Ebre, als nostres camins, als nostres camps, a les nostres vides. DANA Alice, l’anomenen. Però per a nosaltres no és un nom: és un altre cop al pit, una altra matinada en vetlla, una altra vegada mirant per la finestra amb el cor a la gola i el telèfon a la mà, esperant notícies de familiars, amics, veïns... Tornes a sentir aquell soroll de l’aigua bramant, pujant, arrossegant. I no pots evitar-ho: t’envaeix la mateixa sensació d’aquell dia. El mateix nus a la gola, la mateixa por que la terra, casa teva, es desfaci davant teu.

És un sentiment difícil d’explicar, perquè no és només tristesa: és una barreja de ràbia, impotència i amor. Amor per la teva gent, per la teva terra, per la força que tenim quan el desastre ens colpeja. Perquè si alguna cosa he après d’aquells dies és que, fins i tot quan tot s’ensorra, nosaltres ens aixequem. Que darrere cada plor hi ha una mà que s’estén per ajudar, un “estic aquí” que et sosté quan no pots més.

Aquets dies he tornat a escoltar el ploure com si el cel volgués recordar-nos com de petits som davant la seva immensitat. Però també he sentit dins meu aquella mateixa flama que ens va fer sortir amb les botes d’aigua i les pales: la força de voler fer alguna cosa, encara que sigui poc. De no quedar-nos mirant com cau el món, sinó intentar aixecar-lo, ni que sigui amb les mans plenes de fang.

El soroll de l’aigua, quan has viscut una DANA, ja no és mai igual. No és només el so de la natura, és el so del cor accelerat, de la memòria que tremola. És un record de tot el que vam perdre, però també de tot el que som capaços de donar.

Potser avui ploro una altra vegada, però ho faig sabent que, malgrat tot, continuem. Que la vida ens sacseja, ens trenca i ens torna a ajuntar d’una manera nova. Que el Montsià i el Baix Ebre, com el País Valencià fa un any, tornaran a aixecar-se. I que, encara que el fang ho embruti tot, hi ha una cosa que mai no s’enfonsa: la humanitat que portem dins.