Carta a la meua mini jo

Hi ha records que s’enganxen a l’ànima i no marxen mai. De vegades, quan el món em pesa massa o em miro al mirall buscant-me entre tantes versions de mi mateixa, penso en tu (la meua mini jo).
Et recordo jugant a nines, amb aquells Nenuco que eren els teus “alumnes” preferits. Et posaves els tacons de la mama o de la iaia, que et quedaven enormes, i et posaves un davantal com si fos una bata d’escola. Agafaves els llibres de l’any anterior, una llibreta on t’inventaves noms i notes, i omplies pàgines amb exàmens que tu mateixa corregies amb orgull. T’ho creies de debò. Tota tu irradiaves aquella il·lusió pura de qui no coneix encara la duresa del món, però ja sap què vol ser.
I ara mira’m, petita. Han passat anys. Han canviat moltes coses. Ja no jugo amb nines, però encara vaig per la vida en tacons i amb aquell somriure característic meu, aquell que tothom reconeix, aquell que diu “encara estic aquí, encara segueixo caminant, encara somio”. Potser això serà sempre la meua identitat: caminar dreta, fins i tot quan la vida em vol fer caure, i somriure, fins i tot quan dins em tremola tot.
He crescut molt des d’aquella nena amb el davantal i els somnis immensos. He viscut coses que mai t’hauria volgut explicar. El bullying, la soledat, la depressió, els dies en què creia que no servia per a res. Els dies on em mirava al mirall i no em reconeixia. Però també he viscut la força de tornar a començar, la llum de les persones que m’han ensenyat què és estimar i ser estimada.
He après a cuidar els meus, a ser aquell suport que tu sempre volies ser per als teus “alumnes imaginaris”. He après que cuidar no és debilitat, és amor. Que posar el cor en les coses no és ingenuïtat, és valentia.
També he après a estimar-me una mica més. A entendre que no faig tot malament, que no sóc un error. Que hi ha persones que em veuen, que m’aprecien, que se senten orgulloses de qui sóc i de com sóc. I que jo també tinc dret a mirar-me amb orgull.
Estic a un any d’acabar ADE. I sí, encara queda el màster per complir aquell somni que vas començar tu, jugant amb llibres vells i tacons grans. Però estem a prop. Tan a prop, que de vegades em costa creure-ho.
I quan penso en tu, en aquella nena que somiava tan alt, només voldria abraçar-te i dir-te: gràcies per no rendir-te. Gràcies per creure, fins i tot quan tot semblava dir el contrari. Gràcies per no deixar d’imaginar, perquè aquell joc d’infància era el començament de tot el que sóc ara.
Has d’estar orgullosa, petita.
Perquè la teua versió gran ha sobreviscut, ha crescut, ha estimat i ha après. Ha caigut i s’ha tornat a aixecar. I ho ha fet sense perdre el somriure, sense deixar els tacons, sense oblidar aquella il·lusió.
Avui puc dir que estic més a prop que mai d’aquella vida amb què somiaves. I si algun dia em torno a perdre, sé que només hauré de mirar enrere, recordar-te a tu, amb el teu davantal i els teus ulls plens de futur, per saber per què vaig començar.
Encara vaig per la vida amb tacons.
Encara duc el teu somriure.
Encara estic complint el teu somni.
I sí… pots estar orgullosa de mi.