La llum que encara ets

Hi ha absències que no es mesuren en la distància, sinó en la mirada buida d’algú que encara hi és però ja no recorda qui ets. I això és el que més fa mal, iaia. Perquè ets aquí, però alhora et trobo a faltar cada dia.

M’assec al teu costat i et parlo, i tu em mires amb uns ulls desconeguts, com si fos una estranya. Et somric amb esperança, amb aquell fil fràgil d’il·lusió que potser avui serà diferent. Però la major part dels dies, no ho és. Et preguntes qui sóc, em dius que tinc una cara bonica i tornes a perdre’t en els teus pensaments. I jo m’aferro, amb tot el que tinc, als records que no pots veure però que per mi encara són tan vius.

M’aferro a la teva mà, que abans era forta i decidida, i ara tremola lleugerament, com si busqués alguna cosa que ja no troba. M’aferro als instants que vam compartir: a les tardes de confidències, als teus consells plens de saviesa, al teu riure contagiós que omplia qualsevol habitació. M’aferro a la pau que sempre portaves amb tu. Encara et sento en la llum suau del capvespre, et trobo en el so de les onades, i et veig, d’alguna manera, en tot allò que em fa sentir casa.

Sé que, d’alguna manera, seguirem passejant juntes per aquelles platges del teu estimat Delta de l’Ebre, on la vida tenia gust de felicitat i els somnis semblaven reals. I encara que el teu present sigui un lloc ple de boira, el meu està il·luminat pels records que em vas regalar. Perquè tu, iaia, vas ser l’arrel de moltes coses bones. Vas ser força, tendresa i refugi. Vas ser casa.

L’Alzheimer t’ha anat prenent a poc a poc, silenciosament. T’ha robat els noms, els dies, les cares... però hi ha una cosa que no podrà prendre mai: l’amor que vas sembrar. Perquè el que no es perd mai és l’amor ni les arrels que has plantat al cor de tota la família. El teu llegat viu en nosaltres. En cada gest senzill, en cada mostra d’afecte, en la manera de cuidar els altres.

I encara que ja no em reconeguis, jo et recordo per totes dues. Recordo qui eres, com eres, i tot el que vas ser per a mi. I així, d’alguna manera, et mantinc viva. Perquè ets molt més que la malaltia que t’ha anat esborrant. Ets la dona que em va ensenyar què vol dir estimar, què vol dir cuidar. Ets la iaia que sempre portaré al cor.

Et segueixo estimant amb tot el que sóc. I et seguiré estimant, fins i tot en els dies en què no sàpigues qui sóc.

Perquè jo sí que sé qui ets tu.

Sempre amb mi,
La teva neta