“L’amor etern d’una tortosina per la Mare de Déu de la Cinta”

Hi ha sentiments que no es poden explicar amb paraules, perquè neixen tan endins que només el cor els pot entendre. I això és exactament el que em passa amb la Mare de Déu de la Cinta. Potser molts no entendran mai aquesta devoció, potser per a alguns només és tradició o festa, però per a mi és vida, és arrel, és miracle i és refugi.

El primer diumenge de setembre, sigui quin sigui el dia, Tortosa s’atura. L’aire sembla diferent, la ciutat vibra, i la fe i l’estima es fan presents a cada racó. I jo, com cada any, espero el moment més especial: veure la Cinta entrar per les portes de la Catedral. És en aquell instant quan les llàgrimes brollen soles, quan el cor se m’omple i sembla que el temps s’atura. No és només una entrada solemne: és la trobada més íntima entre la ciutat i la seva mare.

Però si per a qualsevol tortosí aquest moment ja és immens, per a mi encara ho és més. Perquè la meva història amb la Cinta va començar abans que jo mateixa arribés al món. Els meus pares, tres anys seguits, es va posar als seus peus el dia de la Cinta per demanar-li allò que més desitjava: poder ser pares. Tres anys de fe, de llàgrimes i d’esperança fins que la seva pregària va ser escoltada. I aquí estic jo, fruit d’aquella súplica, d’aquell miracle petit i immens alhora. Com podria no emocionar-me fins a plorar cada vegada que la veig? Com podria no sentir que part de la meva vida li la dec?

L’any passat li vaig confiar unes peticions que em cremaven dins l’ànima, necessitats tan profundes que gairebé em feien por. I avui puc dir que m’ha escoltat. Que les seves ajudes han arribat, que la seva cinta ha estat refugi i resposta. Ha estat present en cada pas, en cada moment de dubte, en cada llàgrima que he vessat.

I enguany, el meu cor no li demana res més que l’essencial: salut. Salut per a tots els meus, per aquells que estimo amb tot el cor, i salut per a mi mateixa. Perquè sé que amb ella al meu costat, qualsevol tempesta es pot superar. No vull riqueses ni somnis impossibles, només vull saber que ella ens cuida, que vetlla per nosaltres i que ens acompanya.

Quan sento les campanes repicar i veig com la seva imatge entra a la Catedral, em costa contenir les llàgrimes. És una emoció tan gran, tan pura i tan profunda que travessa l’ànima sencera. Llavors penso amb els meus pares que fa anys, en aquells ulls humits i aquelles mans ajuntades, i em sento part d’una història més gran que jo mateixa: una història d’amor entre una mare i la ciutat, entre ella i cadascun de nosaltres.

Potser molts no entendran mai el perquè d’aquestes llàgrimes ni el perquè d’aquest amor tan gran. Però jo sí que ho sé. Sé que la Mare de Déu de la Cinta ha estat, està i estarà. Que mai falla, que sempre escolta, que sempre hi és. Que és molt més que una patrona: és mare, és reina i el nostre tresor.

I per això, amb el cor ple fins a vessar, amb els ulls plorosos i amb l’ànima trencada d’emoció i d’agraïment, només puc cridar ben alt:

Visca la Mare de Déu de la Cinta! És la Cinta nostra Reina, nostra Mare, nostre Tresor!