Què és l’amor, si no és tot això?

Veient el telenotícies i les desgràcies que estan passant al món, em pregunto… què és l’amor?

En un món que crema —per dins i per fora—, em trobo mirant la pantalla amb el cor encongit. Les notícies van desfilant: guerres que no s’aturen, criatures amb els ulls plens de por, vides trencades per la fam, la violència o la indiferència. I em sento tan petita… una noia del sud de Catalunya, amb només 21 anys, intentant entendre un univers que sembla haver-se oblidat de l’essencial.
I és aleshores quan em naix la pregunta, tan antiga com el temps: què és l’amor?

No tinc una resposta senzilla. No en sé prou del món, però sí en sé una mica de la vida, d’aquesta vida viscuda amb la pell oberta, com ho fem aquelles persones que no sabem estimar a mitges. Potser no puc donar una definició acadèmica, però puc parlar del que he viscut. De tot allò que m’ha fet vibrar l’ànima i plorar d’emoció. De tot el que m’ha ensenyat que l’amor és, abans que res, presència.

L’amor comença a casa.

A casa vol dir el Delta. Aquesta terra que m’ha vist créixer, on el vent pentina l’arròs i els dies es mesuren amb la llum del cel. És aquí on he après que l’amor és senzill, humil, però profund. Que pot ser una mà dins d’una altra. Una paraula dita a temps. Un silenci compartit mirant la posta de sol damunt de la mar blava i calma.

És a les muntanyes dels Ports on he entès que l’amor també és fortalesa. Són ferides antigues cicatritzades amb paciència, com les roques esculpides per la pluja. Són camins que pugen i baixen, com les emocions que ens travessen. L’amor és saber-se en constant pujada, però continuar caminant, pas a pas, perquè hi ha quelcom dins teu que et diu que val la pena.


L’amor són els meus pares.
Els seus esforços invisibles, el “tot anirà bé” quan el món cau a trossos, el silenci que acompanya i les abraçades que mai no es demanen però que sempre arriben a temps.
Són ells qui m’han ensenyat que estimar no és només dir-ho. És ser-hi. És aguantar. És creure en tu quan tu no pots.

L’amor també són els meus avis.
Tindre’ls als quatre és un privilegi que sento com un regal de la vida. Amb ells he après que estimar és cuidar sense pressa, escoltar amb el cor i riure amb els ulls. Són refugi i arrel, tendresa i saviesa. El seu amor és aquell que no necessita paraules, que es transmet amb una mà damunt l’esquena, amb una sopa feta a foc lent, amb un “cuida’t, filla” que et queda dins per sempre. Amb ells el temps s’atura i la vida s’omple de sentit. I cada moment compartit és una petita eternitat que guardo com un tresor, perquè sé que l’amor més antic sovint és el més pur.

L’amor també és el meu germà. Aquest vincle invisible que ens uneix, fet de complicitats silencioses i records compartits des de la infància. Amb ell he après que hi ha una forma d’estimar que no demana explicacions, que simplement hi és, ferma com una roca i suau com un abraç de nit. Ell, amb el seu gest discret i la seua manera de ser-hi sempre, és refugi i espill, el lloc segur on tornar quan tot tremola. M’estimo el seu humor, la seua força, la seua manera de protegir sense fer soroll. El nostre amor no fa escarafalls, però és profundíssim, perquè ve d’un lloc molt antic: del cor compartit de la mateixa llar, de la mateixa vida.

L’amor… l’amor potser és quan ell—el meu amor— surt del camp amb els ulls brillants després d’haver deixat la porteria a zero, i jo l’abraço com si acabés de guanyar la final més important de la vida.
És quan es treu els guants i em toca la galta com si jo fos la seua victòria més gran.
Quan em mira com si fos l’única certesa en un món d’incerteses.
I jo, amb els ulls plens de lluna, li torno la mirada i penso: si això no és amor, aleshores no sé què ho és.

L’amor també es l’amistat, que han sabut ser casa en dies de tempesta. Elles, amb les seues rialles que em reconstrueixen, amb les seues mirades que em coneixen més del que jo em conec. Amigues que han vist els meus caos i han decidit quedar-se. Això és amor del bo. Del que no fa soroll però salva.

L’amor és...
És la meua gateta, que s’estira damunt dels apunts com si em volgués dir que la vida no sempre és estudiar. Que també és parar, respirar, acariciar.
És el meu conill, que corre lliure per la terrassa, recordant-me que hi ha una part de mi que també vol ser salvatge i jugar sense por.

L’amor són els meus fillols, R i X. Els seus ulls grans, la seua manera de dir “t’estimo” com si fos el mot més important del món. Amb ells torno a creure en la màgia, en la bondat natural de l’ésser humà. Em recorden que estimar és donar-se sencer sense demanar res a canvi. Com fan els infants, com hauria de fer tothom.

L’amor és el ioga que practico, amb el cos nu d’expectatives i el cor disposat a escoltar-se. És mirar endins i descobrir que no sóc tan fràgil com pensava, que la tendresa també és força.
L’amor és mirar la lluna i entendre que, encara que la veiem canviar cada nit, sempre és la mateixa. Com nosaltres. Que malgrat les fases, les ombres i les nits fosques, l’essència perdura.

I entre tot aquest amor petit, quotidià, pur… em pregunto com pot ser que el món encara triï la guerra. Com pot ser que es matin criatures, que es trenquin famílies, que es construeixin murs on podrien créixer ponts.
Potser perquè hem oblidat què és l’amor.
No, no aquell que surt a les pel·lícules o als contes de fades. Sinó aquest amor profund, honest, compromès amb la vida, que es viu des del Delta, des dels Ports, des de cada racó del cor on hi ha memòria, arrel i futur.
Perquè l’amor no és només sentir. És cuidar. És resistir. És quedar-se. És lluitar perquè l’altre visqui millor.
L’amor és l’acte més revolucionari que existeix.
I jo, que només tinc 21 anys i un cor ple de llum i esquerdes, em comprometo a no oblidar-ho mai.
A seguir estimant en silenci i amb força.
A seguir escrivint perquè algú, en algun lloc, torni a creure que encara és possible.
Que l’amor —el de veritat— és l’única esperança que ens queda.
I que potser, només potser, quan estimem així... salvem el món una mica.