Tot el que soc comença en tu...

Hi ha persones que passen per la vida deixant petjada, i després hi ha tu, mama, que no només has deixat petjada, sinó que has construït el camí sencer perquè jo pogués caminar-lo. Avui, Dia de la Mare, intento posar en paraules tot allò que sovint dono per fet, però que en realitat és immens, profund i absolutament irreemplaçable.

Ser la teua filla és, sense cap dubte, una de les coses més boniques que m’ha regalat la vida. Perquè tu no només m’has criat, m’has format. M’has ensenyat a mirar el món amb ulls valents, a no conformar-me, a estimar amb intensitat i a no tenir por de sentir. M’has donat ales, però també arrels. I aquest equilibri, tan difícil i tan necessari, és probablement el teu regal més gran.

Sempre has estat allà. En els moments bons, celebrant com si fossin teus cadascun dels meus petits èxits. I en els moments difícils, sostenint-me amb una força que sembla infinita. Sense fer soroll, sense esperar res a canvi, amb una generositat que només s’entén quan ve de l’amor més pur. Aquell amor que no es qüestiona, que no es negocia, que simplement hi és.

Hi ha moltes coses que ara entenc millor. Ara entenc les teues preocupacions, les teues mirades silencioses, les vegades que et quedaves en segon pla perquè jo pogués brillar. Entenc els sacrificis que mai vas anomenar així, perquè per tu sempre han estat actes d’amor. I això em commou d’una manera que costa explicar.

Ets força, però també tendresa. Ets casa, però també refugi. Ets aquella veu que em calma quan tot tremola i aquella empenta que em recorda qui soc quan dubto. Tens una manera d’estimar que abraça, que cuida, que acompanya sense envair. I això, mama, no tothom ho sap fer.

Si avui soc qui soc, és en gran part gràcies a tu. Per tot el que m’has ensenyat i també per tot el que m’has deixat descobrir sola, confiant en mi fins i tot quan jo no ho feia. Has cregut en mi d’una manera tan sincera que m’has ensenyat a creure-hi també.

Hi ha dies en què potser no t’ho dic prou. Dies en què el ritme de la vida em fa oblidar parar i reconèixer tot el que representes per mi. Però la veritat és que ets present en tot: en la manera com estimo, com penso, com afronto els problemes, com celebro la vida. Ets part de mi, en cada petit detall.

Gràcies per ser com ets. Per la teua paciència, per la teua manera de cuidar, per la teua fortalesa silenciosa. Gràcies per no rendir-te mai, ni amb la vida ni amb mi. Gràcies per estimar-me com ho fas, sense límits, sense condicions.

No hi ha paraules suficients per descriure tot el que ets, però sí una certesa molt clara: no podria haver tingut millor mare. I si algun dia arribo a ser només una petita part del que tu ets, ja em sentiré profundament orgullosa.

T’estimo, mama. Avui i sempre.