Quan el Nadal encara ens sosté

A les deu del matí, com cada any, com si el temps també sabés que avui no pot fallar, s’enceta el ritual. El soroll del brick de llet en obrir-se ressona més del que hauria, perquè és el primer gest d’un dia que no s’assembla a cap altre. La xocolata bullida comença a espessir a foc lent, remenada amb paciència, amb aquella cullera de fusta que ha vist passar generacions. El vapor s’enfila i entela els vidres, i per uns segons sembla que el món de fora desaparegui. Només existeix la cuina. Només existim nosaltres.

Som les xefs, com sempre. Amb ulls cansats però brillants, amb roba vella que ja sap què és el Nadal. Riurem amb la boca plena de xocolata, amb aquella rialla petita que surt abans que el dia s’ompli de gent. És un esmorzar que no s’explica, que només s’entén quan s’ha viscut. És la manera de dir: avui cuidarem, avui estimarem molt.

Les olles comencen el seu xup-xup infinit. Un so que no s’atura, que acompanya tot el matí com un batec. Les olors s’escampen per la casa i s’enganxen a la roba, a la pell, als records. Cada plat es prepara amb una delicadesa especial, com si fos l’últim, com si amb cada recepta volguéssim retenir alguna cosa que sabem que no és eterna. Cuinem per als convidats, sí, però també per nosaltres. Per sentir que encara sabem fer-ho. Que encara podem.

I llavors hi ha l’àvia. Sempre hi és. Però cada any d’una manera diferent. Asseguda en una cadira davant la cuina, mira. Només mira. El fantasma de la memòria li roba el que ha sigut sense demanar permís. Se li emporten noms, dates, històries. Però no li han pogut robar l’amor. Ni aquella manera seva d’estar present sense dir res.

Ens observa amb uns ulls que sembla que ho entenguin tot i res alhora. De tant en tant, el cos fa el gest antic: la mà que s’aixeca, el llavi que tremola, com si volgués donar-nos una instrucció, corregir-nos com havia fet sempre. Però el cap no hi arriba. I fa mal. Fa un mal silenciós, profund. Perquè sabem que ella ho sap fer, però ja no pot. I ens trenca una mica veure-ho, però alhora ens aferrem al fet que encara hi és. Que encara ens mira. Que encara ens reconeix d’alguna manera que no sabem explicar.

Hi ha moments en què sembla cansada, en què tanca els ulls. I en aquell instant, tots contenim la respiració. Com si el temps pogués aturar-se. Com si tinguéssim por que, en obrir-los, alguna cosa més hagi marxat. Però els torna a obrir, i el Nadal continua.

N’hi ha prou de tancar els ulls jo també, i tot canvia. Torno a ser una nena. Corro pel passadís amb els mitjons lliscant, amb el cor desbocat. Aquesta nit ho sabré. Aquesta nit descobriré si he sigut una bona xiqueta. Si ho he estat, el Pare Noel m’haurà deixat un petit detallet. No era tant el regal com la il·lusió. Aquella fe tan pura que feia que el món fos segur, que tot acabés bé.

Cagarem el tió tots junts. Amb els mateixos cops, les mateixes cançons repetides any rere any. I riurem abans que caigui res, perquè ja sabem què passarà. I escoltarem les anècdotes de sempre. Les mateixes històries, dites amb les mateixes paraules. I ningú s’avorreix. Perquè escoltar-les és una manera de dir: encara som aquí, encara existim com a família.

La taula s’omple. Els plats passen de mà en mà. Menjarem fins explotar. No per gola, sinó per necessitat. Necessitat de sentir-nos plens. De tapar buits que no es veuen però que hi són. Mirarem els infants amb ulls humits, perquè ells encara creuen en la màgia sense saber que un dia la perdran. I per uns moments, gràcies a ells, nosaltres la recuperem.

Arriba el moment de brindar. I el silenci pesa. Brindem pels d’aquí. Pels que encara poden seure, parlar, riure. I pels de dalt. Pels que ja no hi són però que continuen ocupant espai dins nostre. Pels que tenen una cadira buida, però un lloc ple al cor. Algú s’eixuga una llàgrima. Algú mira avall. Però brindem igualment. Perquè això també és estimar.

Nadal és una abraçada que dura tot un dia. Són mirades llargues que no necessiten paraules. Són silencis que no incomoden. Són dies d’estar amb els teus, encara que faci mal, encara que recordi que res és per sempre. És recarregar el cor d’energia, de pau i d’un amor que no sabem d’on surt però que ens salva.

I quan tot acaba, quan la casa queda en silenci i només queda l’olor del menjar, els plats per recollir i el cansament dolç al cos, entens que el veritable regal no estava sota l’arbre. Era aquest dia. Aquesta presència. Aquest amor imperfecte però immens.

Perquè mentre encara puguem seure junts, mentre encara hi hagi una àvia mirant-nos, uns infants creient, unes olles fent xup-xup i uns cors disposats a estimar… el Nadal continuarà existint. I nosaltres, també.