No estàvem preparats per al tsunami que ha saquejat la nostra vida.

No vam veure venir la primera onada, ni ens van avisar del que s’apropava. Va ser subtil, silenciós… un nom que no sortia, un gest que no reconeixíem, un oblit petit que vam voler creure que no era res. Però rere aquell “com et dius?” començava a trontollar tot el nostre món.

L’Alzheimer no arriba cridant. Entra de puntetes, disfressat d’oblit innocent, i després, quan menys t’ho esperes, t’ho pren tot: la mirada plena de records, la veu que deia el teu nom amb amor, la connexió invisible però indestructible que tenies amb les persones que més has estimat. I nosaltres, que t’estimem tant, hem vist com et transformaves, com et perdies a poc a poc dins teu, com si un vel t’anés cobrint els ulls, la memòria, el cor.

És molt difícil posar paraules a aquesta absència present. Perquè hi ets, però no ets del tot. I cada cop que no em reconeixes, cada vegada que el meu nom no et diu res, em cau una mica més el món a sobre. Em quedo muda. T’estiro de la mà com si així pogués fer-te tornar, com si la força del meu amor pogués combatre el buit. Però no puc. I això fa mal. Fa molt mal.

He après a estimar-te d’una altra manera. Ja no esperant res a canvi. Només estant. Mirant-te als ulls i buscant una espurna de llum, una carícia, un somriure fugaç que em recordi que, malgrat tot, encara ets aquí. I quan t’encares a mi amb aquell somriure suau, encara que no sàpigues qui sóc, jo sí que sé qui ets tu. I això ho és tot.

Recordo tantes coses... Els matins d’estiu, el teu riure mentre em pentinaves, la manera com em deies “tot anirà bé” quan jo no ho veia clar. Eres casa. Eres pau. Eres força. I ho continues sent. Perquè el que has sembrat dins nostre no desapareix. Ni el temps, ni l’oblit, ni la malaltia poden arrencar les arrels profundes que vas plantar al cor de la nostra família.

I és que, encara que no ens reconeguis, nosaltres et reconeixem cada dia. I estimem la dona que vas ser, que vas construir, que ens va ensenyar què és cuidar de veritat. Ens agafem als records com si fossin l’únic far enmig d’aquesta tempesta. I, en el fons, ho són.

Sé que el teu camí ara és difícil. Sé que t’has anat perdent a dins teu. Però si alguna cosa tinc clara, és que l’amor que vas donar ens seguirà guiant, ens seguirà omplint la vida. Perquè això no te’l pot endur ni l’Alzheimer. El que no es perd mai és l’amor, ni les arrels que has plantat al cor de tots nosaltres.

Potser no podem fer que tornis del tot, però sí que podem caminar al teu costat, fins on calgui. I en el silenci, en les mirades buides, en els gestos més petits... nosaltres hi serem. Amb tot el que som, amb tot el que ens has ensenyat.

Perquè ets tu, i ho seràs sempre.
Encara que el temps t’esborri, nosaltres et dibuixarem cada dia amb el record i l’amor que mai s’apaga.