Carme

Un relat de: instants

Es fon la cigarreta en el fons de colors salpicats d'injustícies, de caramels amotllats en el trist record del teu cor. Pampallugues serenes de crits eixordits, de sinuoses corves relatades als sentits, i d'esperança que es torna cruel desig. El verd s'alça impetuós, clar i deslumbrant, somnis de vellesa, de tirades de dau que subjecten les corasses a l'intempèrie, quan la gota, pas a pas, va fonent el daurat i cerca el raconet per entrar, per besar-nos el cor.

Quan de gran, les paraules em siguin subjectes i la tendresa resalti el trist somriure de la fam, quan les paraules esdevinguin melàngies i sornoses acceptin la solitud, nàufragues.

Em desperto a poc a poc, coneixedor d'un dia més, escorça d'olivera travada en mil combats, solcs impetuosos que reflexen ferides profundes cicatritzades, durícies d'altres temps, i jo, et contemplo.

Amiga, obres els ulls i estires el braç, i acaricies.Et descobreixo nua, insultant de bellesa, t'encenc la llar de foc per a que escalfis el somriure, obro la porta del garatge i desperto el regal d'un nou temps. Sé que no et necessito per respirar, sé que no et necessito per a somriure, sé que no t'espero, sé que no ploro quan em demanes un estel, sé que demà, potser, te'n vas. Sé que ara, sol de nou al despatx de les meves incongruències, no et necessito per sommiar.

Ja saps com van les coses. Ja saps com s'ennuega la fantasia de la qual no en sóc posseïdor, i saps, tan bé com jo, que la distància és un miratge. Quants cops, en altre temps, he obert la porta, t'he abraçat, t'he subjectat, t'he permès saborejar el delicte de la meva mentida, quants cops recelosa de mi, has tancat amb clau i m'he quedat a l'altra banda, dret, plorant en silenci, no per tu, sinó per mi.

Quants cops m'he vist pobre dins del cercle viciós del poder, de l'ordre, per mandra ni una negociació, quants cops revisant expedients i enviant famílies a contenciós, al rai, a l'espiral de judicis interminables. Quants cops m'havia mirat al mirall i m'havia sentit poderós, i sense valor per reconeixe'm dèbil. He estat un fill de puta.

Després, aquella conversa amb el cap, no, no és un problema de diners, me'n vaig. Jo no sóc així. I tornar a començar, de cero, bé ja saps que no, ja saps que el meu salt va ser una mentida més. La comoditat de sempre, la por. Vaig reneixer, però regant-me en el compromís fals d'una vida més fàcil, hores i hores fugint entre fulls de càlcul i rutes d'autobus,entre trucades, pensant en la rentabilitat, en despedir a aquell o aquella, esperant que l'àngel de la mort aparegués i negociar l'herència de la meva ex companya. Resulta divertit, ara amb la distància dels passos, que cregués que allò em feia feliç. Una mentida més. Un pas més.

Ens hem besat vestits de mentides, ens hem besat en altres temps, hem compartit instants de sexe foranis a nosaltres mateixos, hem mirat més enllà sense voler-nos veure, jutjant-nos covardament l'un a l'altre, creient que la vida era allò. Si em preguntes si me'n penedeixo, ja saps que no. No puc penedir-me del que he estat, suposo que havia de jugar a aquells jocs per descobrir que al cap i a la fí, el que és important és l'ara. Més igual si els meus comptes estan sota mínims, més igual si m'embarguen, més igual absolutament igual, sota el pont fa fred, però, ara, em miro al mirall i l'explosió de reconeixe'm, de saber qui sóc, és una llàgrima tendre que rodola galta avall, sense excuses, sense mentides, sense pors.

T'estimo.

Comentaris

  • La poesia que et folra el cor...[Ofensiu]
    angie | 02-01-2006

    s'exten en aquest relat.
    Un crit ofegat : T'estimo.. conclou unes línies molt ben perfilades i que ja s'intueixen des del primer moment.
    M'ha agradat moltíssim, de debó...

    Una pila d'abraçades pels "instants" compartits.

    Àngels

  • sincer amb ell mateix[Ofensiu]
    foster | 02-01-2006

    és aquest relat, sobretot a mida que avança i perd les excessives pretensions poètiques del principi per endinsar-se en un món de poesia molt més real i directe, la poesia de la veritat d'un mateix, l'ànima...

    M'agrada sobretot el final, la conclusió, un tant dramàtica però que expressa amb força el desig personal i respectable de viure i lluitar per l'únic que, al final, és el que importa: la pau espiritual amb un mateix (malgrat sonar a topicasso!).

    Molt bon any i moooooooooooltes felicitats, srta.intants... (que tots els teus dubtes desapareguin en el 00000000006)

    foster

  • l'explosió de reconèixe'm...[Ofensiu]
    jacobè | 05-12-2005

    La introducció ja anunciava un relat prometedor. Carai instants! Molt poètic i sentit. Una explosió?

    "t'encenc la llar de foc per a que escalfis el somriure...
    Ens hem besat vestits de mentides..."

    fins dijous?

l´Autor

Foto de perfil de instants

instants

84 Relats

380 Comentaris

96222 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Sóc com sóc, aprenc a viure cada dia, alguns més que altres, però no deixo mai de maravellar-me dels petits desitjos fets realitat.

Crec en la llibertat i en la tendresa, d'ella en faig el meu camí i la meua bandera.

No m'agraden les paraules que no diuen res, no m'agrada perdre el temps.

Arranca-li somriures a la vida, car que et golpegi una i mil vegades, sigues tu, assumint totes les conseqüències, i no deixis mai de SER.


"Me da pena que se admire el valor en la batalla, menos mal que con los rifles no se matan las palabras"

"La poesia militant

Els artistes àcrates, imbuïts del romanticisme llibertari i d'un autodidactisme militant, faran del seu art un viarany cap a la llibertat."

" La cultura anarquista" de Ferran Aisa. Capítol: Dinamita cerebral.