Captaire

Un relat de: BARBABLAVA

El rodamón camina, a passes de malson.
Desitjaria asseure's, però busca.
Busca! Com un gos.
Camina i no veu res.
Camina i no està cec.
Res el desvetlla, res el motiva;
tot ho ironitza...
Camina pel desert de la multitud,
arrossegant un munt d'estigmes,
i observa, estirant la vista,
només ànimes de ciment.
La seva llar és la indiferència
-el pecat aliè-.
I al vi sembla donat -bon alumne de Don Simon-.
Els anys l'acompanyen de la mà al passejar.
Boig, busca un estímul que li torni el seny,
un desafiament, una aventura nova
per oblidar-se dels cartrons
i de les cendres que per arreu troba,
esquelets de les seves il·lusions.


Comentaris

  • Gràcies...[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 08-07-2005 | Valoració: 8

    ...per fer un relat a un captaire. Sovint persones que, potser per por o per angúnia, acostumem a apartar de la nostra mirada.

    És molt real, i fa llàstima fins i tot llegir-lo. I pensar que el món n'és ple...

    Tenim sort de ser captaires només de les paraules. (i de l'amor, i de la pau,...) però no de vida, com altres.

    La meva admiració per vos.


    Salz.

  • Brutal[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 18-12-2004 | Valoració: 10

    Dones la imatge urbana que tots hem vist, i per desgràcia massa sovint. Glaça i és incisiu.
    En alguns comentaris t'han destacat per separat dues seqüències. Totes dues m'han colpit especialment:

    La seva llar és la indiferència (en diria clímax 1)
    i
    esquelets de les seves il·lusions (clímax 2). Potser aquest és el més contudent. I en aquest sentit, bravo per reservar-te'l pel final, és un cop d'efecte impressionant. Me'l clico a favorits

    Vicenç

  • doncs.. [Ofensiu]
    aina | 16-12-2004

    si si, sembla injust que girem ràpidament els ulls al veure'ls, com si fossin de pedra, com si no fossin persones com nosaltres. A vegades oblidem que la vida se'ns pot capgirar en el moment més inesperat i ser nosaltres els que ens podem veure obligats.. a ser captaires.

    Per cert.. "amb el cap entre les mans, observem els peus dels que ens intenten esquivar", també encaixa al teu relat ;)

    M'agrada molt el teu estil, com t'expresses, com metaforitzes les coses.. em fa sentir propera, no ho sé, suposo que hi ha maneres d'escriure que et fan sentir més còmoda que d'altres. Per això mateix.. segueix escrivint que hi ha qui espera més relats!!!

    Una abraçada,
    Anna

  • Molt bonic![Ofensiu]
    ones i vent | 15-12-2004 | Valoració: 10

    Em demano si tothom tenim
    i sovint sense saber-ho
    un captaire per dintre.
    Després amb el temps
    ens adonem,
    que a la humilitat
    li segueix la modèstia.

    "Esquelets de les seves il·lusions", molt bo!

    Gràcies pel teu comentari!
    onesivent

  • Dur, molt dur[Ofensiu]
    AINOA | 14-12-2004 | Valoració: 9

    Aixis es la vida de molta gent, que pasen pel costat nostre i de vegades girem el cap, per la vergonya que sentim, o qui sap perque. Molt ben escrit.

  • tots tenim il·lusions...[Ofensiu]
    ROSASP | 13-12-2004 | Valoració: 10

    Quines poques possibilitats de trobar-ne una sola, enmig de la indiferència, del rebuig i la solitud.
    Com molt bé dius, només troba en el seu caminar a través del temps, els esquelets de les seves il·lusions.
    T'ha sortit bordat, dur i directe al cor!.

    Felicitats i fins aviat!

  • Certament...[Ofensiu]
    Llibre | 13-12-2004

    ...el rodamón és un solitari enmig de la gent. Però un solitari que en la majoria de les ocasions no ha triat el seu paper, sinó que li l'han imposat.

    Certament, el rodamón és un vell que envelleix en caminar, perquè cada passa que fa és una il·lusió menys, un avanç cap al no-res.

    És corprenedora la imatge que ens reflecteixes en un vers: la seva llar és la indiferència, el pecat aliè.

    Un poema molt apropiat per aquestes dates. Sempre hi ha marginats, rodamons, indigents... però en dies com els que aviat viurem és quan en som més conscients. I fa basarda.

    El teu poema arriba. Directe.

    LLIBRE

  • És el món del carrer[Ofensiu]
    Lavínia | 13-12-2004 | Valoració: 10

    No sé què s'hi pot fer! però és així. Dol i més que ha de doler, perquè, si te'n vas per Barcelona, cada vegada hi ha més gent desvalguda (rodamón o no, amb "Don simón o sense), pel carrer. És el retrat de la realitat. No sé si t'ha influenciat Machado, però és el que es veu.

    Fins una altra.

  • Estremiment.[Ofensiu]
    Maragda | 13-12-2004 | Valoració: 10

    Sempre m'ha fet por la indigència. Em fa una basarda indescriptible arribar-hi algun dia. No sabem què ens reserva el destí i tots hi podem caure. D'un dia per l'altre el món, la vida, ens pot fer un gir inesperat i tothom en pot ser víctima. No hauríem d'oblidar-los, d'ignorar-los, per què al capdavall podrien ser un mirall. El teu poema, com de costum, em fa estremir per què tens l'enginy de fer-m'hi entrar, de fer-me'ls sentir...
    Una abraçada i fins aviat!

  • El món dels desvalguts...[Ofensiu]
    brideshead | 13-12-2004 | Valoració: 10

    ... captaires, persones com nosaltres, però sense il·lusió, sense estímuls per seguir vivint, sense ni tan sols un lloc on caure morts... els hem fet així nosaltres? Aquest captaires del teu relat són als qui jo voldria regalar-los una rosa.... que els donés, si més no, un somriure.
    Gràcies Barbablava, el teu poema és ple de sentiment i tendresa. No podies haver descrit millor la tristesa i desamor d'aquestes persones, amb la teva escriptura habitual, genial, perfecta, preciosa.
    Una abraçada. Cada escrit teu és un regal per als ulls i la ment.

  • OhCapità | 13-12-2004

    Molt real i així és la vida. Però, si intentem buscar metafòricament podrem sentir-nos en algun moment captaires. Continuaré navegant pels teus relats, a veure quin tresor amaguen, ...

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BARBABLAVA

BARBABLAVA

42 Relats

326 Comentaris

75218 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
He perdut l'ahir
en allò fugaç de la memòria.
I ara em llepo les ferides
sense saber d'on provenen.
He perdut l'equilibri entre passat i futur
i la memòria a llarg plaç
i les aspiracions llunyanes...
I ara, visc només
en aquest present tant emocionant
que m'esgarrapa
i és un goig sentir la seva urpada
esquinçant-me la pell
mai prou colrada.