Rictus d'iniciació

i magistral poema, brutal!
És una embranzida a l'ànima per caminar per la vida...
lluita, agafa bisturí, àcids, navalla, lupa, xeringa, foc i un llapis... usa les dents, les ungles, la saliva... xupa, grapeja, torna-la equació i mata-la...
"i si convé... usa la mort!"
una abraçada amic!!!

Aquest poema, una vegada més, té màgia!
La iniciació és, en certa manera, morir. Sí, i qui no té por de la foscor? Es considera com una sortida, com traspassar una porta que don accés a una altra. A la sortida es succeeix una entrada. Algun cop, en el ritus de l'iniciat, una cortina de foc separa el profà del sagrat, passa d'un món a un altre i sofreix per aquest fet una transformació, canvia de nivell i es torna diferent. Es diu que els sofriments i les pors estan lligats al passatge d'un estat a l'altre, anant de l'home vell al home nou, amb les seves diverses proves d'iniciació.
Felicitats per aquesta reflexió!

no pensa, Barbablava, no sap què és la por. Potser, perquè ja n'ha tingut massa durant tota sa vida. És veritat, però, que qui no té por de la foscor no pot sentir!per això m'ha agradat l' has d'aprendre l'ombra dels monstres i plantar cara a la vida i a la mort si li cal.

La força d'aquest poema és tan gran que l'omple de vitalisme de dalt a baix.

M'ha agradat moltíssim.

Molts petons.

Hola Barbablava!

Una vegada mes escrius amb força i consells de savi poeta. Preciosa la manera de dir-nos que tard o d'hora haurem d'afrontar les paradoxes de la vida, els racons foscos i les pors i tristeses; amb bons recursos!

Esmolo la dalla....

Petons,

m

m'ha agradat això de "qui no té por de la foscor, no pot sentir…", quan no hi ha llum sembla que ens sentim desprotegits, fora de lloc, envoltats d'ombres que es mouen i ens segueixen i qui sap si ens miren.. sempre he tingut molta por de la foscooor!
mmm em sones d'alguna cosa (per la foto), ets cantant??? :p
una abraçada!!

No conec ningú que a l'actualitat et superi a l'hora de transmetre, mitjançant un poema, les intenses negrors de l'ànima. Escrius, amb mestria fora mida, - i consti que no pretenc sobrevalorar-te ni afalagar-te enganyosament -una poesia que impacta, per què amb la sobrietat dels mots composes un crit, un clam a la teva pròpia consciència, despullant pensaments interiors, que deixa el lector completament commogut.
Però no, no cloguis els ulls. I mai, mai et deixis dominar per l'autocompassió. No et menyspreïs ni et culpis de res, que la llum, l'autèntic camí es situa precisament en direcció oposada. Cal que t'estimis psíquicament i física sense caure en l'individualisme. Cal que sàpigues valorar-te en la justa mesura sense caure en l'envaniment. I és important, també, imposar-se deixar de banda tot ressentiment. Quan tinguis la sensació de trobar-te enmig d'una enrevessada cruïlla i no sàpigues per on continuar per què tots els camins són incerts... quan diries que la boira s'empara de tu i t'embolcalla ofuscant-te amb el seu mantell glaçat no deixant-te veure més enllà... intenta comprendre - del teu voltant - que tot ha de seguir el seu curs. I que ben poc es pot fer per intentar canviar els designis del destí. Tingues paciència i deixa que tot es vagi dipositant.
Mentrestant, sense perdre de vista la teva fita, pensa que cada experiència, sigui bona o dolenta, ens condueix a un aprenentatge. I és necessari, si de veritat volem foragitar els monstres que ens escanyen per dins, que aprenguem a obrir el cor, a sincerar-nos amb nosaltres mateixos i amb la gent que ens acompanya, a contemplar la bellesa de la vida -per què és un regal - amb agraïment. I a notar que no totes les mirades ens esquincen amb fredor. Només així podrem alliberar l'ànima i recuperar la tant anhelada pau. És un ardu treball, ho sé, però el canvi, exigint esforç i voluntat, comença dins un mateix.

(Perdona'm el discurs!)

Una forta abraçada!

Iniciació a la vida, a les seves ombres i les seves llums.
Qui no té por d'equivocar-se, d'agafar el camí que no porta enlloc, de no tenir forces, de dir les coses sempre pel seu nom, de les desil·lusions, del dolor, de la mort...
Por a les ombres. Però les ombres són inesborrables, si ara ens les amaguen , ens les trobarem tard o d'hora.
No hi ha cap més sender possible, no hi ha contes de fades perfectes a la vida real.
Només nosaltres podem lluitar i véncer als nostres monstres, ningú més ho pot fer, encara que soni cruel i dur.
La força amagada neix d'aquest dia a dia, d'aquestes llàgrimes recollides que fan una nova mirada, de cada somriure sincer, d'allò que et fa creure en què i qui ets, de cada pas...
Com més aviat es pot comprendre això, més recursos tenim per poder avançar.

Darrerament els teus poemes arriben amb la força de l'huracà, amb paraules nues de paranys i filigranes. Directes i punyents fan diana en el cor!

Una abraçada i fins aviat!

Res ni ningú ho farà per tu, has d'haver plorat per poder mirar de nou endavant, has d'haver tingut por de la foscor, saber reconèixer els monstres quan surtin, preparar-te per qualsevol desencís, qualsevol desil·lusió, estar a punt per saber que la mort existeix, que algun dia et sorprendrà.... però mestrestant, viu! sigues el veritable protagonista de la teva història, l'únic, sense atzars ni temences... perquè la vida és l'única cosa certament teva, no deixis que ningú la visqui per tu...
"...
Recull una per una les teves llàgrimes,
i forjaràs una nova mirada..."

De nou, fantàstic, Barbablava... Tendre i dur alhora, però d'una força increïble!

Un petó i felicitats novament!