Renaixement

i tornar a començar amb força, esborrar la pols que ens embruta la mateixa vida i recuperar la innocència perduda per la realitat que ens envolta, de fet.. és mirar amb ulls de nen! bona època per renéixer, el sol amaga les ombres més fosques i sembla que tot es vegi més clar ;)
PD: gràcies una vegada més pels teus comentaris, m'encanten! :) i .. els meus potser no tenen res a veure amb el que tu pensaves quan escrivies els teus relats, però em centro en les sensacions que em transmeten i me'ls faig una mica meus.. això és tot, t'espero per llegir-te!!! passa un bon estiu, una abraçada,

anna

L'istant du sensacions contradictòries i ho no sap ben bé què li passa. i es deté un moment i no s'hi aclara. Akeshores tal com dius magistralment, SOLS ambbulles de nen pots retornar a haver la joia, els color, la llum de la vida, malgra tot. Una abraçada!!

Barbablava,

...desitjos
de quietud...
...horitzons deleresos...
...nous sentiments
anhels...
Fujo...
Obro els ulls

Renéixer!

Salutacions

En primer lloc, deixa'm donar-te les gràcies per llegir-me. És tan agradable saber que algú ha invertit el seu temps i les seves ganes en llegir alguna cosa que tu has escrit, més en aquesta societat en què sembla que no hi ha temps per a res...

Però per a tu, i per a d'altres pocs, el temps és un tresor i tu l'utilitzes molt bé. Sempre ets capaç de crear imatges a la meva ment quan llegeixo algun dels teus relats i en aquest cas aquest destil.la una claror i una puresa d'aquelles que només mostren les carones dels nens petits... certament, quan un estima algú fa resorgir el "nen petit" que porta dins... per això quan estimem, també reneix una part de nosaltres i en el millor dels casos, tot el nostre jo.

No deixis d'escriure, llegir-te és sempre un plaer.

Una abraçada,

Olympia

com el nadó que tu portes dins, estimat Barbablava...

"...
Clarianes i nadons de llum
omplen de quietud
els tombants
de les meves reflexions.
..."

Per molt i molt que m'hi esforcés, mai a la vida hauria sabut trobar tan magistral manera de dir que, de vegades, hi ha tranquil·litat al meu cap,
que no sento el martelleig incessant de les angúnies, de les pors, del patiment emocional...

Toni, un plaer llegir-te, com sempre. Ja saps que tu ets tu..., tu ja m'entens, oi?

Una abraçada gran, gran i, per cert, saps que sembles un mosqueter a la teva actual fotografia.... haurem de canviar el "rei" pel mosqueter?

Bromes a part, que ja veus que m'agrada fer-les, agrair-te novament els teus comentaris... sempre destil·len alguna coseta en la qual jo no hauria pensat... Gràcies, i saps que t'ho dic de debò. I com que ja fa unes "línies" des de l'abraçada.... doncs, amb el teu permís, ara t'envio un petonet!

Felicitats i segueix escrivint, sempre!

els infants somien sense cloure els ulls... no tenen quasi records, és tot verge i per estrenar el seu futur... no, no somien, VIUEN dins dels somnis i se'ls fan seus...
les roques tenen orelles per sentir l'hora en que un adult va cristallitzar la seva infància...
renéixer és tornar a ser infant... i deixant que el futur només sigui un etcètera...
una abraçada!

Reneixem en moments esplendorosos com el que descrius. Són instants plens d'energia, quan deixem entrar tot l'aire, quan respirem la vida. Per renéixer cal percebre la realitat amb ulls de nen i l'experiència de l'adult.

Barbablava,

Venia aquí per dir-te alguna cosa, crec que per donar-te les gràcies per quelcom, però he quedat ben embriagada amb aquests versos.
Els infants tenen un poder estrany, i aquest 'renaixament' combinada amb aquesta foto... sí, crec que reneixen alguns records de la meva infància i es projecten amb llums i ombres sobre la pantalla de l'esdevenir.

Molta tendresa feta energia...

Felicitats!

m

a través del somnis, amb aquests nadons de llum tan reeixits per somniar sense cloure els ulls , esdevé tot plegat d'un procés creatiu propi d'aquest infant que tot ho vol conèixer i que, potser, no sap que aquest afany es convertirà en art.

En el teu cas el fugir de l'estretor de la vigília de l'insomni, et fa obrir els ulls de nen i convertir tot el que veus i sents en poesia.

Una bella composició, Barbablava!

Molts petons

amb els ulls obert, amb aquell encís que mai hem perdut del tot, amb la mirada vital, fantasiosa i penetrant de la infantesa.
De fit a fit sense baixar els ulls, contemplant els somriures, petonejant els instants amb nous anhels, deixant sortir cap a enfora borbolls d'emocions, que amb força empenyen les paraules.
Nous colors, noves llums, nous misteris entre el cor i les parpelles.
Renéixer contínuament ens fa creixer, albirar nous horitzons, pessigolles de vida esclatant com vermelles roselles.
Jo ho sento tan sovint, em sembla morir una mica i tornar a renéixer, amb noves percepcions, amb els sentits més aguts i la tendresa envaint tots els espais perduts.
Estem en contínua evolució, no creus?

Sempre és un plaer perdre'm entre els teus versos.

Una abraçada!