Cap misteri

N'estava fart. Feia dies que la meva germana, la Carlota, no dormia bé a les nits, patia malsons i despertava a tota la família. La culpa de tot plegat la tenia un programa de ràdio, "L'era del misteri", que ella s'entestava a sentir en la solitud de la seva cambra. Aquell espai radiofònic estava molt de moda llavors, tractava d'OVNIs, fantasmes, conspiracions, miracles i d'altres rucades. Havia arribat a obsessionar de tal manera a la meva germana adolescent que tot i provocar-li paor i trastorns a la son ella es quedava fins a les tantes pendent del transistor.

Els meus pares estaven molt preocupats per si aquella mania podia repercutir negativament en la salut de la Carlota i em van demanar que hi fes alguna cosa, ja que amb mi hi te més confiança. Jo em vaig limitar a parlar amb ella, a dir-li que tot el que es debatia en aquell programa eren tonteries no demostrades científicament, que no s'havia de deixar impressionar, que no hi havia de perdre el temps, ni la son, amb tantes bajanades. "Però Felip, realment m'agraden aquestes coses. Encara que facin por." Em deia obrint de bat a bat els seus ullassos blaus. Se'm feia estrany que una noieta de quinze anys com ella preferís sentir parlar d'exorcismes i d'espiritisme abans que tornar bojos als nois de la seva classe.

Era inútil. Vaig optar per deixar-la fer, ja era prou grandeta, però quedant-me a escoltar la ràdio amb ella; així almenys ja no passaria tanta por. O la passaríem els dos junts.

La veritat és que la passàvem. No estava malament "L'era del misteri", era un programa ben fet i et posava en situació, encara que ho fes a base d'historietes poc creïbles. Fins i tot parlaven d'alguna cosa interessant de tant en tant, com ara d'arqueologia o d'antropologia, això sí, tot regat amb una bona dosi d'intriga. Vaig arribar a sentir molts capítols i a acabar descobrint que tots els temes i casos que tocaven s'anaven repetint més o menys cíclicament, de la mateixa manera que ho feien les aparicions dels convidats que portaven. Però mai arribaven a resoldre, a matar, cap de les històries. Suposo que si ho feien se'ls acabaria la feina. El que em va confirmar aquest fet i el que més ràbia em va donar, a part de que els terror nocturns de la Carlota no van desaparèixer, va ser que quan apuntaven alguna possible explicació científica als fenòmens estranys de que parlaven no hi aprofundien gaire, o la desestimaven directament. Allò em treia de polleguera.

Però la gota que va fer vessar el vas va sobrevenir al cap de poques setmanes. La Carlota va entrar a la meva habitació, tota neguitosa, una tarda al tornar de l'institut, mentre jo "empollava" anatomia. "Felip! Felip! T'haig de dir una cosa!" Va xisclar distraient-me de les meves obligacions acadèmiques. "Espero que sigui important." Respongué jo amb el posat de superioritat que sé que fa empipar tant a la meva germaneta, però ella no va mossegar l'ham. "Fa unes quantes nits que tinc "visites de dormitori"." El tema em sonava del programa de ràdio, o d'abans i tot, però vaig deixar continuar parlant a la Carlota. "Em quedo immòbil, com paralitzada sobre el llit. Llavors noto que algú entra en la meva cambra i em toca. Creus que estic sent contactada? O potser tinc alguna visita fantasmal? Quan encara no s'havia popularitzat el fenomen OVNI la gent creia que els visitaven àngels, sants o mares de Déu al seu dormitori." Era increïble, la meva germana tenia un greu trastorn del son i encara s'il·lusionava amb hipòtesis delirants. "I si estiguéssim a l'edat mitjana creuries que és un "incubus" que ha vingut al teu llit per violar-te i fer que engendris al mateix Anticrist." Reconec que em vaig passar tres pobles. "Et prohibeixo que tornis a sentir cap més programa de misteri o parapsicologia per la ràdio! El que tu tens es diu suggestió!!" Vaig agafar la caçadora i vaig sortir per la porta. "On vas?"Va preguntar la Carlota una mica espantada. "Perdona'm. Vaig a la "uni", a fer una mica d'estudi extra."

Clar que coneixia de què anava el tema de les "visites de dormitori", jo també les havia patit feia uns quants anys. I sabia perfectament a quins llibres de la secció de psiquiatria i neurologia de la biblioteca de la facultat trobar-hi una explicació raonada, doncs ja la havia anar a cercar feia temps. Va ser durant els darrers cursos a l'institut, sobretot en època d'exàmens, quan a altes hores de la matinada em desvetllava totalment paralitzat sobre el matalàs. Aquelles situacions m'aterraven, però allò no era el pitjor. Mentre durava la paràlisi notava a algú movent-se per l'habitació. Potser la meva ment, més racional que la de la Carlota, em feia assimilar aquella presència a la d'en Pau, que es llevava, es vestia i marxava cap a la feina abans de que jo despertés. En aquell temps mon germà encara vivia a casa i compartíem l'habitació. Però al sonar el despertador en Pau seguia al seu llit intentant esgarrapar cinc minuts més de son abans de córrer cap a la dutxa i passar-nos al davant a la Carlota i a mi.

Qui collons es passejava per la meva cambra mentre jo no em podia moure? Era esgarrifós; i va anar a més. Doncs aquella estranya presència anava acostant-se més a mi de nit en nit, primer notant el seu pes sobre el llit, i finalment sentint com m'oprimia el pit. Alguna vegada vaig intentar moure'm amb totes les forces però només vaig aconseguir arrossegar-me per entre els llençols, alguna mena d'atracció oculta m'impedia anar més enllà. Al despertar seguia en la mateixa posició en la que havia començat tot -el llit ni se n'havia sentit- ajagut de panxa enlaire.

Recordo que quan vaig esbrinar l'explicació a allò que em passava em vaig treure un gran pes de sobre, em vaig sentir alliberadíssim. Fins i tot aquell fenomen va anar remetent fins a desaparèixer. Per això vaig anar a la biblioteca de la facultat. Per documentar-me i donar-li totes les proves a la Carlota. Per aconseguir que es tragués del cap aquelles rucades d'una vegada per totes.

Esperava que reunint força informació ma germana em faria cas. No com en Marcel, un company de classe amb el que vaig parlar del tema, i de la seva explicació científica, el primer any de carrera, quan em va comentar que tenia "viatges astrals". Va ser infructuós qualsevol intent de convèncer-lo. Ell creia fermament en que era capaç de dissociar l'ànima del cos espontàniament algunes nits, mentre dormia. Fins i tot em va arribar a demanar que anés amb compte amb el que patia jo. El molt capsigrany creia que si sentia la presència d'algú a l'habitació era perquè realment em trobava amb gent en el "pla astral". En Marcel va arribar a enfadar-se molt amb mi quan li vaig dir que allò eren collonades, que per donar crèdit als "viatges astrals" abans havíem de tenir proves fefaents de l'existència de l'ànima.

Al arribar a casa vaig fer seure a la Carlota a la taula de la cuina on hi havia preparat un escampall de fotocòpies, encara calentes, de tots els llibres que havia consultat hores abans. "El que tu pateixes es diu "Paràlisi del son"." Vaig sentenciar d'una manera que em va semblar pedant fins i tot a mi mateix. "Per casualitat et passa quan fa poc que dorms o quan estàs a punt de despertar-te? No et succeirà també quan dorms de cap per amunt?" Em va respondre afirmativament, tornant a ensenyar-me aquells dos cercles blaus que destacaven a la seva cara, demostrant molta atenció. Ella no ho admetrà mai, però m'admira. Llavors em vaig disposar a explicar-li tot aquell "misteri" de la manera més entenedora que em fos possible.

"Quan dormim el nostre cervell funciona d'una manera diferent a la que ho fa mentre estem desperts. Per això es pot donar el cas que al dormir malament, ja sigui per estrès o per angoixa, ens despertem de sobte quan no estem preparats del tot. És llavors quan encara que donem ordes als nostres músculs ells no ens responen i no ens podem moure." La Carlota va obrir la boca, se la notava realment interessada. "Però això no explica que jo noti a algú a l'habitació." Em va replicar intel·ligentment. "En el moment en que un pateix "paràlisi del son" no s'està realment del tot despert. El cervell ens juga males passades, a part de la immobilitat, en forma d'al·lucinacions, de somnis molt vívids." Li vaig explicar assenyalant-li un paràgraf perdut en aquell mar de fotocòpies. "Veus. S'anomenen al·lucinacions "hipnagògiques" o "hipnopòmpiques"." "Quins noms més rars!" Va exclamar ella fent cara de fàstic. "Unes signifiquen que passen en el moment en que ens estem apunt d'adormir i les altres quan estem quasi despertant-nos. Ara no recordo quina és quina." Vaig dir esperant que no volgués aprofundir més en una terminologia que encara ara segueixo sense tenir gaire clara.

Vaig continuar alliçonant a ma germana. "Les al·lucinacions poden arribar a ser molt complexes, però el més complicat de tot és la lectura que en fa cada persona. Esperits, àngels, extraterrestres, bruixes, dimonis... cadascú es munta una pel·lícula a la seva mida en aquest moment de pensaments confosos, doncs a cap i a la fi encara estan adormits." En aquell moment la carona de la Carlota va dibuixar una expressió de preocupació. "Llavors, com és que no la donen aquesta explicació al programa de ràdio? Per què en enganyen?" "No sé. No crec que ens prenguin el pèl del tot. Es limiten a donar la versió més intrigant i fantasiosa de les coses. Si descobrissin la realitat de cada misteri acabarien per quedar-se sense material per tractar. Però és realment això el que et preocupa? Només és un programa de ràdio." Vaig dir-li al veure que la seva expressió no canviava després de les meves paraules.

"No és això. Em pregunto si és gaire greu això que em passa." "No t'amoïnis. Segons el que he llegit no és res dolent, és més comú del que ens pensem i acostuma a passar sobre tot a l'adolescència i la joventut. Ah! I no se sap perquè però està molt relacionat amb dormir panxa enlaire." Haig d'admetre que em vaig quedar a gust amb la meva classe magistral. "I tot això ho
has investigat a la "biblio" només per mi?" Va preguntar la meva germaneta. "La veritat és que ja en sabia bastant. Fa uns quants anys també en vaig tenir de "paràlisi del son". Va ser per això pel que vull ser metge i especialitzar-me en neurologia." Va ser molt maco sincerar-me d'aquella manera amb la Carlota. Però encara va ser millor l'abraçada que em va donar al mateix temps que em deia "Gràcies, "tete"!" mentre els pares ens miraven des de la porta.

Aquella nit ma germana no va voler anar a sentir el programa. "No tornaré a escoltar mai "L'era del misteri"." Deia. Al que jo vaig contestar: "No crec que passi res perquè tornem a sentir el programa. El que has de procurar és ser una mica crítica i buscar sempre una explicació raonable fins i tot a les coses més paranormals."