cagat de por (5)

Només que faci una mica de pujada ja m'agafa mareig i em tremolen les cames.
Haig de seure a la bora del camí, ja no puc més.
Se m'està acabant la corda del temps, oi? Déu n'hi do el que m'ha tocat de viure.
No he sortit mai amb cap noia i des de que vaig acabar l'escola m'he passat la vida tancat al for de pà. Deixant que sem passessin els dies, com els grans de sorra quan cauen d'una mà oberta. Quan em vam mobilitzar hi havia qui em planyia, però ja tenia ganes de fugir dels taulells enfarinats, de l'ombra de l'amo, tractant-me sempre de nen i esbroncant-me per tot el que feia. Mai trobava res bé.
Però quan entrava ella a l'obrador...
Veig venir a dues dones, ja avies, carregades amb farcells a l'esquena. Em veuen de lluny i es xiuxeixen el que sigui. No em tenen cap por, ja és estranym amb aquesta pinta de soldat, de soldat derrotat.
Van caminant i em passen de llarg. Em fixo que em miren de reull i a uns cent metres es posen a discutir.
La més iaia, torna cap endarrere, què voldrà ara?
Em mira els ulls, em repassa una estoneta. No em diu res, aleshores es descarrega el seu farcell i el deslliga. Arrenca una enorme fulla de plàtan i hi posa un grapat d'arròs cuit. Me l'ofereix dient-me en el seu idioma que m'afanyi i me'l mengi.
En acabat recull el seu farcell i corre a ajuntar-se amb la seva companya, que no ens ha tret l'ull de sobre, i quan ja la té a prop seu, aquesta la rondina.
Jo començo a endrapar l'arròs amb deliri, embogit, amb les dues mans. Després escuro la fulla de plàtan llepant-la, encara queda enganxat algun granet d'arròs.
Gràcies, Déu meu, gràcies. Dóna-li tot el bo que hi ha a aquesta bona dona.
Com pot ser que hi hagi gent així en aquest món? Però si tot és una merda.
No ho entenc.
Gràcies, Déu meu, gràcies.