Caça major

Un relat de: Maria Quintana
La Maria compta les finestres del tercer pis de l’edifici gris de l’altra banda del carrer. S’atura a la finestra número 10. Totes les finestres són idèntiques, quadrades i decorades amb puntes de diamant. Darrere dels barrots no s’hi veu ningú. Encara és aviat.
S’imagina la cel·la 310 on en Mateu està pres des de fa uns mesos. Una cambra petita, una llitera, una pica d’aigua, un petit lavabo. Una porta metàl·lica que grinyola cada vegada que s’obre i es tanca.
El carrer està desert. D’aquí una estona s’omplirà dels familiars que diàriament parlen amb els reclusos. La sogra de la Maria també hi serà.
Després de tantes nits, avui per fi no fa vent. La lluna plena s’alça majestuosa en mig del cel il·luminant fantasmagòricament el terrat on la Maria espera. A l’hora programada, comença a muntar el material que du dins la seva bossa d’esports. Ho fa tal com li varen ensenyar; controlant la respiració, amb les mans fermes i el cap fred.
Des del terrat, la Maria sent la cridòria dels familiars dels presos que van omplint el carrer. La seva sogra arriba puntual a la cita i crida al seu fill. En Mateu en sentir la veu de la seva mare treu el cap per la finestra i, aleshores, rep dos trets. El primer li arriba al cor i el segon al front.
A través de la mira telescòpica del seu rifle de llarga distància, la Maria veu amb tota claredat com el seu home cau cap enrere amb les mans creuades sobre el pit ensangonat i els ulls esbatanats.
Un gran somriure, el somriure del triomf, es dibuixa a la cara de la Maria. D’ençà que va denunciar al seu home per maltractaments, sabia el que havia de fer per evitar que ell la matés quan sortís de la presó.
Mentre fuig pels carrers de Barcelona, una part de la Maria vola mentalment cap a la seva adolescència recordant quan acompanyava al seu avi a caçar senglars.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: