BLANC 2

Tornava a portar bolquers, però uns bolquers més globalitzats, de l’era moderna, estesos per tot el món, excepte pel món del Tala on la gent encara no sap ni que és la roba interior.
Tornava a ser el centre de mirades familiars però així com les mirades que convergien en la meva mirada infantil, en la meva pell blanca, acabada d’estrenar quan vaig néixer, eren unes mirades alegres, de sorpresa; ara havien esdevingut tristes i interrogadores: Per què t’has tornat vella?
Com que el meu cervell havia fet un reset i no podia contestar, estava dins d’una closca d’ou que no podia trencar i allà dins no estava tan confortable com en l’úter matern, allà no hi havia aigües ni nutrients per anar creixent; al contrari, tot s’anava eixugant, anava perdent consistència i hidratació. I els ulls cada vegada més petits, cada vegada veien menys, i anava quedant reclosa perquè habitava en un món on els vells s’aparcaven com s’aparquen els cotxes, no per falta d’amor dels familiars, sinó perquè aquest món era tan modern i fantàstic que tot havia de ser bonic. I els vells no són bonics, per desgràcia!