Bell amor

El pintor plorava arraulit contra la columna central del seu estudi atapeït i brut. No feia pas gaire que havia rebut les lloances d'amics i coneguts i enemics i desconeguts. Deien que havia aconseguit copsar l'esperit de la model i la pintura feia la sensació de tenir ànima, com si n'hagués atrapat la vida i l'hagués plasmat en aquella tela. Ell l'havia anomenat: El bell amor.

Havia dedicat tota la vida a l'art, era pintor, escultor, arquitecte, músic, fins i tot era inventor. Feia temps que coneixia l'èxit, prohoms d'arreu li havien encarregat alguna obra en qualsevol de les disciplines; podríem dir que no hi havia ningú que es penses important que no li hagués fet algun encàrrec. Per això, també, tenia detractors, però aquesta vegada s'havien afegit a les lloances. I ara, que ho tenia tot, que havia aconseguit el reconeixement unànime, que hauria de sentir-se plenament realitzat i feliç no ho era. Es considerava l'home més desgraciat del món.

A terra, en mig dels pinzells i les teles, en mig d'obres a mig pintar i de les acabades, plorava per la pintura perduda. Aquella en la que havia aconseguit abocar tot el seu amor impossible i la passió insatisfeta. Aquella que representava la dona que sempre havia anhelat què havia triat un altre home que mai la podria estimar com ell ho feia.

Al cap de dos dies ploraven amb ell totes les seves obres i ja hi havia un mar de llàgrimes, tenyides de tots els colors, omplint el rònec semi-soterrani on vivia i treballava. Un poti-poti d'espàtules, pinzells, brutícia, pintura, regalims del seu art i escorrialles de la seva ànima ho empastifava tot.

El tercer dia, quan hi va entrar l'assistenta, ja no es distingia el que eren les obres del que havia estat l'autor. El va trobar cargolat en mig del caos, com si tot plegat fos una pintura abstracta: Mort de desamor.