BADANT, BADANT....

De petita, gronxar-me era el que més m’agradava. Ara, més aviat ho faig amb el pensament, el deixo vagarejar, que flueixi mentre bado; m’agrada badar, ves per on. I, badant, badant, m’he instal·lat en el passat immediat, amb quelcom que em cridà l’atenció. Pel que fa a l’espai real, m’he assegut al porxo de cara el mar i sento la brisa a la meva pell; un xic massa de fresca, qui ho diria en una tarda xafogosa de juliol.
Xafogosa i inquietant fou la d’ahir. És allà on volia anar a parar.
Al matí, la platja presentava el seu aspecte habitual, amb ombrel·les i tovalloles de tots colors escampades sobre l’arena, el més a prop possible del mar. A més a més, vaig fixar-me en el traginar de cadires amb braços elegantment vestides de blanc que anaven amuntegant sobre una tarima de fusta damunt de la sorra.
A la tarda van començar els preparatius en aquell espai oportunament encerclat. Veles al vent, al costat del grup de palmeres, talment, una carpa natural el més semblant a un oasi en ple desert. És en aquest marc privilegiat que, de tant en tant, s’hi celebren esdeveniments de tota mena. Hi he vist casaments, el rodatge d’una pel·lícula així com la filmació de varis espots publicitaris. Ahir a la tarda tenia aquest dubte: casament real o de ficció.
Era capvespre, quan els convidats van anar arribant; ben vestits, preparats per a la cerimònia, fos quina fos la seva índole. Alhora, un públic entregat i badoc els guaitava des d’una obligada distància. Jo m’ho contemplava des del porxo de casa convertit en aquest cas en llotja preferent.
Des d’allà i, just en aquell moment, vaig començar a imaginar-me una història; d’amor, per suposat. La de l’home ben plantat, el nuvi, i la de la noia a qui s’esperava. Certament, des de ja feia una bona estona. El canvi fou subtil i notable, alhora. A mida que passava el temps l’ambient, el clima entre parents i convidats que havien arribat somrients i fent gatzara, s’anava enrarint; ara gairebé s’havia silenciat; es palpava una certa inquietud, que es feia palesa en les mirades incessants als rellotges. La del nuvi, sobretot, que no parava d’anar amunt i avall. Se’ls veia amoïnats. També jo començava a estar-ne, més que res perquè tenia altres coses a fer, per molt que m’agradi badar.
I vaig abandonar el nuvi, jo també, per anar-me’n a estendre unes peces de roba, a la part del darrere del jardí. L’escena que vaig veure em va sorprendre, no m’agradà gens ni mica i, dintre el meu, cap va sonar l’alarma. De la porta de serveis de l’hotel que tinc just al costat de casa, en sortia una núvia. El vel al vent i el ram a la mà. Un home l’esperava a la vorera dalt d’una moto i li oferia un casc que ella no dubtà en canviar-lo ràpidament pel vel de tul que sortí disparat, talment el ram, que anaren a raure al meu jardí, mentre la moto sortia a corre-cuita amb la noia arrapada al pilot, amb les faldilles arremangades i la cua del vestit flotant a l’aire.
Vaig donar un cop d’ull per si de cas hi havia alguna càmera filmant i l’escena formava part d’una ficció. Podia actuar, fer o no fer i, vaig fer, es clar. Amb el vel i el ram a la mà vaig comparèixer davant del nuvi que, en veure-ho i escoltar-me, restà com estabornit pel cop.
El daltabaix fou memorable; també per a mi, que vaig trobar-me de cop i volta, amb la història d’amor, tot just embastada, ara frustrada i convertida en un conte de desamor. Però, per què serà que sempre m’he de trobar ficada en algun embolic?.