Avis cangurs?

He llegit atentament la teva exposició, plena d’interrogants des del mateix títol, i la veritat és que planteges dubtes i situacions de tot tipus que segurament, segons el cas, les circumstàncies que ho envolten i la persona o persones afectades, tindrien respostes diverses.

Per tant, com en tantes altres coses en la vida, cal ser prudent a l’hora de respondre...

T’envio una abraçada calmada,
Unaquimera

per pensar-hi amb calma. De vegades pot ser que cuidar d'una néta o un nét es converteixi en la millor poesia o relat vital que una persona pugui escriure, una rialla, una mirada són realitats aclaparants que ens omplen i gaudim d'aquesta "obligació" com el millor regal que que ens ofereix la vida. Cada persona és un món, encara que soni tòpic. De vegades penso que molts escriuen poesia de vida mentre remenen la sopa o cultiven la terra, amb la seva senzillesa i amor al altres.
Enhorabona pels teus escrits i una gran abraçada.

Qui ho vulgui fer que ho faci, que fos pagat no estaria gens malament.

A mi em fan patir més les persones que realment no senten que tenen res alternatiu a fer per sentir-se felices que cuidar els i les netes. Em sap greu tantes generacions sense haver pogut treure el seu potencial i potser el moment de la vellesa que pot ser de pau tampoc és el moment.

les aportacions que fas respecte a aquesta societat nostre, variable en el temps i no sempre encertada en el paper que cadascú ha de representar. Personalment, penso que tens tota la raó. Els avis, com a pares, ja han fet la funció que els tocava i comptar amb ells com si fos una obligació no és just de cap de les maneres. Quan ens jubilem encara ens queden moltes coses a fer i a viure, i és precisament llavors quan disposem de més temps per gaudir-ne. Cuidar, atendre i conviure amb els nets hauria de ser un fet natural que no comportés obligacions ni renúncies.
Una abraçada, Josoc

tan identificada amb tot el que dius!
Vaig ser àvia quan la meva filla petita tenia tretze anys així que no vaig descansar de cuidar criatures. Quantes vegades tenia plans atractius i les feines d' àvia-cangur em van obligar a canviar-los!
Com sempre un plaer llegir-te.
Bon estiu, Josoc!

aquest article tan ben pensat , ben escrit i que fa reflexionar molt a partir de les preguntes que planteges. Estic d'acord amb tu en molts aspectes; es bó fer d'avi, bo pels néts i pels avis. És bo ajudar als fills en moments determinats; però em sembla un abús increible "criar" els néts. I jo això ho he vist. No és gens bo que per tal que les mares (dones d'avui) puguin alliberar-se, tinguin d'exclavitzar la generació de dones anteriors, entre d'altres coses perque les àvies ja han criat els seus propis fills, i perque significa reproduir el mateix sistema "esclavista" de la dona.
Repeteixo, enhorabona per les teves reflexions!
Salut

Crec entendre perfectament el que ens has transmès en aquest assaig. És més, m'atreviria a assegurar que comparteixo la teva opinió totalment. Darrerament, he fet un relat per al Taller de Sants (que no sé quan podré publicar al meu espai) que tracta alguns dels aspectes que aquí analitzes.

Ahir, precisament, vaig escoltar dues frases que em van fer pensar molt.
·Una nena deia: "Ahir el meu pare va haver d'arribar abans de la feina per fer-me de cangur perquè la iaia havia d'anar al metge". La pobra àvia havia de demanar favors als seus propis fill per poder anar al metge? La nena, i això em sembla d'anàlisi, considerava "cangur" al seu propi pare!
·També, al metro, vaig sentir una mare com deia al seu fill petit: "No has d'esgarrapar els nens del casal d'estiu. Si el director t'expulsés del casal, t'hauries de quedar a casa de la iaia a avorrir-te". A qui havia esgarrapat la pobra àvia perquè la castiguessin?

Enhorabona, josoc!

Núria

nascudes de la teva eterna voluntat de resposta, i això et manté en forma, això, i els teus set néts, et felicito. Malgrat tot, jo no tinc les respostes, però et diré que res vital i per amor hauria d'estar retribuït. Jo he fet teatre per amor, i m'ho he passat tan bé com fent teatre retribuït, que també l'hauria fet sense cobrar, però està clar, jo no visc de ser actor, i imagino que tampoc viuré de ser avi, no ho sé, però m'agradarà ser-ho un dia, encara que veig difícil arribar a tenir set néts, amb un o dos em conformaria, i segur que seré feliç amb ells... si arriben, està clar,

Bon estiu!

Ferran