Auca: El mal somni d'una nit d'estiu

Una dama de ciutat,
avorrida sempre al pis,
cerca alguna novetat,
per treure aquell desencís,
que li té el cor amargat.

I com un somni imprecís,
se li ocorre el disbarat
de passar un estiu feliç
gaudint d'un lloc apartat
lluny la rutina del pis.

Deixa l'home atabalat
explicant-li el seu desig,
i força la voluntat
convencent-lo tot seguit
per fugir de la ciutat.

Assabentat un amic,
la masia els ha deixat,
i tan prest ho han enllestit
ja ràpid s'hi han instal·lat
complint així el seu capritx.

No sempre la realitat
ofereix tot tan bonic
com abans havíem pensat;
i ja la primera nit
arribà l'adversitat.

Succeí com un avís
d'una gran calamitat,
fent que la dona patís ...
veient un escarabat
passejant sense permís.

Amb el cap atabalat
clama ajuda al seu marit...
que l'esclafa d'un patac.
Però no cessa el neguit,
al fixar-se en un forat

on transiten un seguit
de formigues en ramat,
en un viatge repetit,
que acaba desbaratat
després de mullar-lo amb "flit".

Fugint de l'esprai emprat
(per si un cas fos malaltís)
se'n surten fora al terrat
on i campen mil mosquits
que els deixen el cos inflat.

I allí, en un moment precís,
arremet amb fúria un gat
contra un dragó esfereït,
per la paret enfilat
que se en va tot esmunyit.

Amb el pols molt esverat
la dona abraça el marit,
al instant que un rat-penat
tot volant fa un gran xerric
que els hi deixa el cor glaçat.

(Mal va la primera nit,
en un lloc tan desitjat)
de la rutina han fugit,
per trobar la realitat
tota plena de neguit.

Fina la vetlla al terrat
pitjor que quan han sortit.
Entren, tanquen tot barrat
i de cap se'n van al llit
per dormir-se ben aviat.

Més no sempre és així,
després del temps esgarrat
no es poden adormir.
(Amb el lloc tot tant tancat,
quina calda han de sofrir).

L'home, que es troba emprenyat,
una finestra va a obrir,
i es queda molt espantat
acabant de descobrir
uns ulls que amb ell s'han fixat.

Respira fondo i per fi...
s'adona tot consternat
que no els mira cap botxí,
sinó un mussol acampat
damunt la rama d'un pi.

Sospira tranquil·litzat
i se'n torna cap al llit.
Després de tanta ansietat
se li afluixa el cos rendit
i s'adorm tot d'un plegat.

Però el tema no és senzill:
estant ben endormiscat..
el desperta el cant d'un grill.
- Maleït sigui, diu cremat,
ja n'hi ha prou de tant perill-

(No pot més, està esverat,
li crema la sang al pit)
Els dos ja s'han aixecat
i fan un remenadís
buscant aquell comdemnat.

No el troben, es que ha fugit?
Ja no canta, ha callat,
(no hi deu ser, s'ha escapolit).
- Deixem-lo, s'haurà escapat,
tornem de nou cap al llit.

- El racó no l'he mirat-
exclama ella amb neguit.
-A lo millor s'hi ha amagat
i espera que anem al llit
per tornar més animat-

Mou un moble tot seguit
amb l'instint esperançat,
i de sobte ¡ fot un crit!
temorenc i esgarrifat,
i de un bot va dalt del llit

deixant l'home amoïnat
- Que et passa, què es aquest crit?-
li pregunta d'un plegat.
- No hi era el grill, qui ha fugit
fou una rata pel forat-

-"Redéu", quina mala nit,
malament hem començat,
deixem la rata i el grill,
i tornem al llit aviat,
per que si ells veuen perill

surten per on han entrat-
(I així ho feren tot seguit)
Tenint el cor tant cansat
caigueren molt adormits,
amb el cos embolicat.

(El sol llueix molt eixerit,
encara no han despertat)
Dos moscons en fan brunzit
revoltant damunt del nas,
- la mare que els ha parit-

remuga l'home enfadat.
- Ni de dia ni de nit
pot estar-se un descansat-
Desenreda el cobrellit,
es cobreixen tot i el cap.

Sota la roba embotits
respiren l'aire viciat,
que els arriba dins al pit
i els deixa mig ofegats.
-Fora roba, fora llit,

aixequem-nos d'un plegat,
i gaudim del sol bonic;
l'hora és de la veritat,
deixem la nit al oblit
i fem-nos un pa torrat-

A la cuina tot seguit,
es preparen l'esmorzar:
una plata d'amanit
i un tros de pernil salat,
per saciar el cos esvaït.

Quan comencen a menjar,
es despenja per un fil
que del sostre va baixant
una aranya grossa i vil
per tornar-los a empipar.

Abans que arribi al pernil,
amb un diari doblegat
ell fot-li un cop sec i viu,
fent-la caure de patac...
dins la plata d'amanit.

- Quin fàstic que m'ha agafat,
trau aquest bitxo d'aquí,
em sembla que ja he esmorzat,
ixo, buscaré al jardí
algun racó assossegat-

La porta acaba d'obrir,
surt amb el ull aclucat
i a la vora del camí
un gripau eixarrancat
gran basca li fa venir.

(Ja en té prou, ja s'ha acabat...)
- Si del lloc no es pot gaudir
per tants monstres habitat,
tornem-nos-en cap al pis...
No havíem de haver marxat-

L'home rep tot tan feliç
l'idea de fotre el camp.
Fan maletes tot seguit,
les carreguen al instant,
i adéu, indret maleït.

Assegut l'home al volant
gira el cotxe per sortir...
i en aquell precís instant
una vespa s'hi embotí.
(De sobte la sent fiblant).

Que ferotge es el destí,
tot i estar a punt de marxar
encara té que sofrir
la picada esgarrifant
de comiat de aquells veïns.

Amb el rostre mig inflat
acudeix a cal amic,
i retrau molt esverat
tot allò que ha succeït
a la seva propietat.

- No hi ha dret, tu que ets amic
ens havies d'avisar,
que hi campava l'enemic
sempre a punt de molestar
tant de dia com de nit-

- Ai, pobre gent de ciutat,
traieu-vos aquest neguit,
i penseu per un instant
qui fou allí l'enemic,
qui a qui volgué empipar.

Si no us plau aquell destí,
ben fet el fet de marxar.
L'entorn del camp es així,
i així s'ha de conservar.
La natura es compartir

i a l'hora respectar,
es lliurar-se al destí,
es voler-se integrar,
es conviure-hi i gaudir
d'una immensa llibertat.

Crec que errareu de camí
al fugir de la ciutat,
torneu al vostre fortí...
i si allò no os ha agradat
bona pasqua i bon profit -.