El joc dels miralls

Un relat de: Matheu

Dissabte al vespre. S'ha fet tard, i la Maria torna cuitosa cap a casa. En són testimonis d'aquella pressura tots els miralls que pengen dels aparadors de les botigues del "bulevard". La seva figura esvelta i el seu rostre ben conservat es reflecteixen instantàniament en cada un d'ells. A la Maria li agraden els miralls, i tan sols obrir la porta de la seva escala, s'atura un moment davant del que omple el portal. Repeteix la mateixa acció més pausadament, observant-se al mirall, mentre puja amb l'ascensor; i una vegada dins de casa s'acaba de refer la figura de nou enfront del que adorna el vestíbul. (De fet -pensa- els miralls semblen tenir una vida pròpia, són com una mena de psicòlegs casolans. I la seva experiència ajuda a les seves pacients. Quan convé realcen les virtuts de les que s'hi apropen. D'altres vegades ajuden a dissimular els petits defectes que el temps i les "neures" imposen. Quan ja no ajuden, queden com tot a la vida, com un mer objecte decoratiu).
Tot i les seves aparents presses, la Maria sap de ben cert que el pis es buit. De tornada i com un acte reflex de curiositat ha revoltat cap el carrer on es situa el bar que el seu marit sovinteja. Ella coneix d'escreix aquests moviments del Joan. Són molts anys de casats i és ben conscient del sòl que trepitja. Ha vist el cotxe aparcat i la silueta inconfusible del seu home enmig de la tertúlia. Per això, ha arribat tranquil·la al pis.
Somriu davant la nota que penja a la porta de la nevera:
- Ho sento molt, estimada meva, he arribat amb una roda del cotxe rebentada. Miraré si trobo algun taller per arreglar-ho. Si a l'hora d'anar al sopar previst no he vingut, ves tu a casa de la Ramona, jo ja hi faré cap el més aviat que pugui. Tinc unes ganes boges de veure't. Un petó, fins ara.
La nevera ha esdevingut, amb el temps, un confessionari improvisat de pecats relativament ben dissimulats. El maneig mutu de les excuses forma part, potser inconscientment, del seu matrimoni. Ella té clar que el seu marit, més tard o més d'hora, farà cap, i com sempre arribarà content. De fet, l'ofici de viatjant el manté allunyat constantment del domicili, i ambdós s'han acostumat a aquella rutina.
Mentrestant, s'adreça a la seva habitació, aquella cambra tan buida de complicitat marital durant la setmana; i sobtadament comença de nou amb el joc dels miralls. És un joc que ara s'inicia, innocent, al traure's la roba , com un simple acte de feminitat; però s'adona que de sobte esdevé entre eròtic i obscè, mentre observa la voluptuositat interna del seu cos, un cos que li vessa vitalitat en cada un dels pors de la seva pell, aquella pell tan suau i provocativa, i alhora tan necessitada de carícies i tendresa. ¡Aquell mirall sí que entén el seu desig amagat!, i com una amiga còmplice, comprèn les seves temptacions. Però alhora es torna en un mirall crític on es destapa la seva consciència, aquella consciència indecisa, formada en una moral que ella no encerta a descriure com a pròpia o imposada, aquella consciència que li nega el plaer desenfrenat i li exigeix serenor. Reviu els seus dubtes davant del mirall, uns dubtes que l'han portat al llarg de la vida per diferents camins i que recorda en la soledat d'aquella cambra.
Aparta, ofuscada, la vista del mirall, intentant oblidar-se del joc, i comença, mandrosa, a vestir-se per anar al sopar de la seva amiga. Espera amb un ànsia submergida al Joan. -¡Encara no arriba, es fa tard , com el troba a faltar en aquell moment!.
Mentre acaba d'arreglar-se, va fent temps, intranquil·la, desitjant escoltar l'espetec de la porta, senyal inequívoca de l'entrada del seu home.
No pot més, titubeja entre anar-se'n sola, com li posava a la nota, ...o esperar-lo, com realment cos i ànima anhelen. A la fi es decideix per l'últim, es quedarà al pis fins que arribi.
Agafa el telèfon i es disposa a trucar a la Ramona excusant-se per la tardança.. Marca i sospira a fons mentre busca la veu de la amiga, una veu que per dissort no surt de l'altre costat de línia; en canvi qui contesta és un so conegut, ronc, baronívol, la del seu Joan. - Digui?.
La Maria queda sobtada i perplexa, però contesta, mentre una tremolor d'incertesa li discorre dins d'aquell cos voluptuós: -¿Ets el Joan?... sóc la teva dona...¿que hi fas a casa de la Ramona?.
Sent com l'aparell dispara l'exclamació del seu home: - Però Maria, ¿com és que trigues tant?, ¿què no has llegit la nota?, ja et deia que si se'm feia tard aniria directament a casa de la Ramona.
Ella es sent confosa, i només encerta a dir-li amb un bri de veu: - Sí que ho he llegit, ho sento, m'havia passat per alt, estava tan desitjosa de que vinguessis...
- S'ha perllongat la reparació i he volgut complir amb l'horari del sopar de la Ramona; au, afanyat i vine prompte, que t'esperem- proferí el Joan.
La Maria penja desencisada el telèfon, mentre nota unes sensacions que poques vegades havia experimentat i que ara la turmenten, com espines de cactus refregant-se pel seu cor : ¿Sorpresa?, ¿Solitud?, ¿Recel?, ¿Gelosia?, ¿Inseguretat?...
És tard, agafa l'abric capficada i surt d'aquell pis aleshores més buit que mai.
L'instint l'obliga a donar una darrera ullada al mirall del vestíbul. Per primer cop s'adona d'una arruga desconeguda que de sobte apareix al seu front i veu com una mena de fil humit se li escorre traïdor per la vorera del seu nas...i sent una desconcertant esgarrifança.
Tot plegat forma part del joc, del joc dels miralls... un joc que, com molts d'altres, a vegades pot arribar a resultar veritablement perillós.

Comentaris

  • La vida és també un joc de miralls[Ofensiu]
    DANA | 02-04-2008 | Valoració: 10

    Mateu...m'ha agradat el teu joc de miralls perquè penso que transmets precissament aixó el "joc" constant i diari de la nostra vida, sempre envoltada de miralls que de vegades ens deformen la realitat, unes vegades per enganyar-nos i ajudar-nos a evadir-nos de les nostres pors i daltres ens fan veure la nostra cara amagada que sense el mirall ens seria impossible poder-la observar.
    Un petó.
    Dana

l´Autor

Foto de perfil de Matheu

Matheu

17 Relats

43 Comentaris

15844 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Nascut a Granyena de les Garrigues, en plena primavera de l'any 1957. Aquesta casualitat estacional l'ha marcat des de sempre, impregnant-lo d'un perfum peculiar que tant aviat pot obrir els seus porus "literaris" com produir-li una hipersensibilitat bronquial. Enamorat del llit, tal cop s'hi ha passat massa jorns de la vida, qui sap si per mandra o per manca de salut. La lectura li feia d'amant des de l'adolescència, fins que se'n avorrí un xic i la canvià per l'escriptura. Amb ella ha tingut una prole de fills pseudo-literaris, molts dels quals encara romanen reclosos a la seva llar, per temor del pare a que li embrutin el nom. Diuen d'ell que no deixa de ser un rar espècimen rural, aficionat a l'art d'escriure, de formació autodidacta, que aprofita les aturades de sa maleïda fibromialgia per endinsar-se en un jardí il·lusori, on buscar la pau de l'ànima conreant parterres de preci(o)ses paraules. Tot i els anys passats, encara està submergit en la bombolla primaveral, envoltat d'amor i lirisme, conservant-se com un capoll que fa temps que apunta però no acaba mai d'esclatar.