NADAL. UN CONTE

NADAL: UN CONTE

Sí, he de contar-vos un secret:
crec que jo també vaig gaudir del Nadal.
Encara que avui no ho sembli.

L’assaboria
quan el Nadal aparentava
una veritat guarnida de conte,
molt abans que els contes es transformessin
en crua veritat.

Nadals d’il•lusions:
orbes de cartró i molsa,
joc de fang o fusta pintada
per gravar dins la innocència
el rol perpetu de deïtats i treball.

Nadals de cagatió,
on ja apreníem i gaudíem
del poder del bastó
damunt l’escorça recargolada
d’un tronc d’olivera submisa,
fins treure quatre llaminadures
d’unes entranyes afartades
amb àpats d’artifici,
induïts per les rialles dels que ja en dèiem gent gran.

Sí, em penso que llavors jo gaudia del Nadal.

Nadals a la vora del foc viu,
buscant l’ardor molts cops efímera
d’un trosset de flama compartida
i engolint el fum massís
que no encertava a escalar la xemeneia.
Així lluitàvem vers la fredor
que ens mossegava com una rata
els voravius dels dits i les orelles.

I anava a missa
i m’ensenyaven i cantava ...
les nadales en castellà,
i els meus llavis candorosos
es sumaven
al llarg estol d’empremtes ensalivades
damunt d’un genoll infantat,
on tants creients per un dia
acudien a adorar.

Nadals de taula parada, aglomeració de família
al voltant d’una sopera
on el brou d’una gallina que no ponia
es barrejava amb massa flaires entrecreuats.
Era llavors tan petit
que qualsevol taula m’excedia
però un primer albir ja m’apuntava
que damunt seu
durant l’any el menjar tenia regust a poc
i per Nadal els plats feien escumejar rialles.

Sí, llavors jo encara gaudia del Nadal.

Nadals de corredisses i relliscades
pels carrers de sempre,
passant de llarg davant d’una escola
amb la que teníem encara
un grapat de deures pendents.

Jorns sencers de desitjos i temences
vers la cruesa d’una nit propera on,
uns mags llunyans i desconeguts
acudirien, més poderosos
que pares i mestres,
a jutjar i sentenciar
comportaments i il•lusions
de cada un dels petits mons d’infant.

Sí, aquests eren els Nadals de conte
que avui recordo de la meva llunyana infantessa,
fins que els contes es feren
poc a poc avorrits
i jo vaig anar perdent,
com qui no se’n dóna compte,
el rol marcat de nen.

La vella taula dels Nadals es tornava
cada vegada més baixa i més ampla,
del seu redós s’escurçava any rere any
el nombre de plats i de cadires.
Enfilalls de bombetes de colors
il•luminaven l’agonia
d’un arbre moribund que omplia
el racó d’una estança cada cop més buida.
S’anà esvaint el flaire a brou i a fum,
fins i tot ens deixà
l’aroma a tabac de pot que usava el padrí.
Una calor sense rostre s’apropià de la llar
i els troncs de cagatió perderen del tot la gana.

L’escola del poble
tancà les portes per manca de naixements,
i nosaltres
ens dispersàrem pel món
acuitant la cua d’estels més joves i moderns
en la creença d’un nou guiatge.

Ens adonarem que la sexualitat
havia renyit feia dies amb l’Esperit Sant,
que les verges idolatrades solen ser de guix,
i que la Blanca Navidad
resplendeix més el seu albor a les pistes d’esquí
que als pessebres de les ciutats hipotecades.

Si algun cop el nostre Nadal tingué esperit
es degué perdre per alguna giragonsa.
Ignominiosos, els follets del temps
ens havien donat el tomb al conte.

En el nou que avui dia publiciten
el Betlem s’il•lumina amb rètols de neó,
la disfressa d’angelets ha estat llogada als dimonis,
a sant Josep el contractaren de caixer,
la seva dona treballa a hores omplint prestatges;
la pobra gent dels vorals
fa massa jorns que roman ensarronada.
Al nen Jesús el posaren a la guarderia,
el títol de diví l’han donat a la vaca,
el ruc s’ha tornat de cop massa llest
i al portal accepten l’or
fins i tot en el color d’una targeta.
Es desconfia del mags d’Orient
per por a que el seus paquets ens duguin bombes,
els capitostos del gran imperi
han nombrat per tot arreu
Santaclaus i Parenoels
com a redemptors de la canalla.

Esgarrifat per tanta follia, he volgut desvelar-vos el secret:
Si, avui m’ha vingut a la memòria
que fa molts anys, per Nadal jo gaudia de ser nen.

Desencantat, fins i tot
incinero aquell arcaic pergamí on deia
“per Nadal cada ovella al seu corral”,
ni sigui que el guionista amatent se n’assabenti
i vulgui reubicar
la meva diminuta figureta de fang
en la representació del darrer Betlem universal,
on els seus ajudants, rere dels bastidors,
mostren damunt de l’escenari
un ramat de mansos corderets que ni tant sols belen,
només gosen remugar mig d’amagat
encerclats per la foscor dins de la cleda.