Assumint que el cabró i no el carbó de vegades subministra energia

Un relat de: llacuna
De vegades em pregunto com es pot ser un fill de puta, bé, millor un cabró que això de les putes ens ho havien explicat malament i encara menys té res a veure en aquesta moguda els seus infants, com es pot ser un cabró i continuar somrient, avançant i enganyant gent.

De ben segur, que la definició de cabró tindria tantes com a persones existim, bé, com a mínim, per a qui faci servir aquests termes. En realitat, al cap i a la fi, un cabró és tot aquell que no fa les coses com tu desitges i allò dol, perquè si no dolgués, seria més aviat un desgraciat en qui no valdria ni la pena pensar-hi, o que li diries quatre coses, sense alterar-te,però els cabrons són des d’un trofeu per l’admiració que desperten, tan intocables en el seu món de cabrons a éssers que fan por i en realitat si els meus peus fossin a terra tot el temps que han de ser-hi, com més lluny fossin millor.

Però la ràbia em corca, la mateixa que de vegades es transforma en aliment per avançar i és que els sentiments ben canalitzats són un tresor, però el que em fot és haver-los d’anar a buscar al cabró. Bé, ara que hi penso potser la natura salvatge també me la donaria aquesta força, i qui ha dit que siguem sempre entre humans els que ens hem de retroalimentar?

A més, de la ràbia que ell em transmet, només trec cops de pal mal coordinats, i avançades tristes, el seu aliment és un oasi mentider on si algun dia hi torno ha de ser amb peus de plom. Us imagineu que molta gent hagués de recórrer als cabrons per anar endavant, pensem en un Aznar al govern, per exemple. No, la ràbia fastigosa, al final desgasta, i la ràbia camuflada també, tan de bo caiguessin totes les disfresses un dia d’aquest, també la meva, és clar.

Comentaris

  • . . .[Ofensiu]

    Certament la ràbia desgasta i a més és inútil, no porta enlloc, enfosqueix l'enteniment i et treu perspectiva. Si es pot, millor la fredor i el càlcul.