ASSAIG SOBRE LA VELLESA

Un relat de: Bufanuvols

Dos i dos fan quatre; sí, perfecte... Quatre i quatre en fan vuit, però què passa quan sumem vint i vint o quaranta i vint o, si es prefereix una xifra menys alleujadora, quaranta i quaranta. Ara que sóc jove aquestes coses no m'haurien de preocupar, és més, hauria d'estar pensant en quina roba em posaré demà o en què bona està la de l'última portada de la interviú. Jo sóc d'aquells que pensem que som normals i que la resta ens ha minoritzat com a col·lectiu i ha reduït el nombre de massa social que caracteritzava la nostra forma de pensar a un sol individu i, per tant, em plantege qüestions que diràs tu que no són del tot corrents per a algú mínimament socialitzat.
El cas és que avui he vist en la parada de l'autobús un home i una dona; només això. Ell vestia uns pantalons de xandall amb dues taques de tomaca al camal esquerre i amb un arrap al genoll dret; una camisa de botons, a quadres, i unes ulleres molt desgastades pel pas de les modes. Ella anava tota de negre; era grossa, les cames primetes, els peus tapats amb unes sabates de missa i els cabells en un embolic que no aclariria ni una excavadora dels túnels del metro. La dona s'ha aixecat i la panxa ha esclatat d'alegria quan les mans plenes de venes han obert el botó de la falda; l'home, també, ha pres una bossa del supermercat que havia emplenat amb un seguit d'articles excèntrics i ha pujat, com la senyora, a l'autobús.
Aquesta visió ha sigut el que m'ha portat a reflexionar. Jo, jove i emocionalment estable, després de pensar i pensar he acabat incongruentment arrelat a una basarda impressionant que, en veritat, no us extranye que acabe duent-me a cometre algun acte del qual és millor no parlar.
Cavil·leu: Aquells dos ancians havien sigut alguna vegada com jo, havien pogut sortir a córrer a les sis de la vesprada sense sofrir cap problema als cinc minuts, anar a pujar el Bartolo en bicicleta el diumenge i baixar per Benicàssim i parar a la platja per veure als seus semblants prenent el bany amb poca roba, menjar qualsevol cosa fins rebentar, anar el dissabte per la nit a Castelló i intentar colar-se en discoteques per a gent de 16 anys... Ara no, ara només poden quedar-se a casa amb els néts, fer la paella els diumenges i, en Nadal, conhortar-se amb la família en la taula del menjador. Què trist això de veure com van morint tots els amics, com passes pel temps, com altres viuen el que tu ja has viscut i ja no podràs viure
(...) Deliris, sense qualitat literària, però deliris(...).
A mi també m'arribarà el dia en què el meu cos escanyolit, ja ple de plecs i de grassa desconjuntada, s'assente en la parada de l'autobús i un jove, amb ulls encuriosits, em mire i pense que ell algun dia també estarà allí. Al meu costat estarà eixa que ara tots diuen que està tan bona, però desfeta pel pas d'un temps que, de moment, només m'espanta.


Comentaris

  • Ara que fa vint anys que tinc vint-i-cinc[Ofensiu]
    Rodamons | 22-11-2006

    Ara que fa vint anys que tinc vint-i-cinc anys, parafrasejant el Serrat, ara que ja he rebut l'herència paterna amb forma de quatre bai passos a les coronàries, puc dir-te que cada edat porta unes necessitats espirituals i intel·lectuals que s'avenen amb les condicions físiques.
    El teu relat m'ha agradat, però hi trobe en falta el punt de vista del que es troba en un moment més plàcid de la vida, i dic plàcid perquè amb el pas del temps ens anem alliberant de les urgències hormonals i podem sabotejar amb calma les relacions personals i apreciar els moments.
    Salut i força ...
    Rodamons

  • Està bé el relat...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 21-11-2006 | Valoració: 9

    Està bé el relat, però vols dir que la cosa és així perquè hauria de ser així?

    Siguent gran pots xatejat, anar amb colles de gent, llegir, escriure, fer amics, utilitzar l'ordinador...

    Potser la vellesa d'avui en dia no és la de seixanta anys enrera...

    Això necessitaria reflexió.

    Una cosa és la vellesa com és ara, l'altra com era abans, l'altra com serà en el futur.

    Apa, salut!!!