D'amagat t'acostes

D'amagat, t'acostes i em beses, estem al parc.
No em dones la mà, només una mirada ràpida.
Aleshores, dempeus, el desig ens arrossega
i, quan decidim marxar, torna al lloc la sang.

La senyora del primer em mira, mai m'ha vist.
Tu em mires i rius, rius perquè ara em veuràs.
Em veuràs com mai no m'ha vist ningú altre encara.
Un somrís per llavi, el bes, la sang que davalla.

És fosc.
La mossegada ens treu la roba ferotgement.
Ets fosc.
Ens mirem, ens cau la baba. Oh, Déu?
I...
M'agafes dignament pels braços, em deixe fer...
I davalles, omplint totes les valls del paratge.
Abandone el meu cos i acabes.
Ara em toca a mi...
Oh, Déu!
Davant de mi, nu, gotejant, suc de poma!
Encara és fosc...
No fa falta llum.
I acabe.
Ens besem. Un bes etern i fosc. Tanquem els ulls.

La roba està sobre la cadira, ens vestim,
parlem del dia, dels polítics i de la tele.
Llavors em trec el suor amarat al front.
Ens besem. Adéu Miquel. Adéu Joaquim