Una cullera

Un relat de: Bufanuvols

Comence dient que tot va ser un somni. Per tant, no acabaré el relat en això de: i aleshores vaig despertar. No.

Feia una calor asfixiant, que es menjava la pintura i que m'apressava. No vaig poder resistir la temptació; vaig agafar un pot ben gran de granissat de llima i el vaig dur a passejar pel parc, amb mi i una cullera. Vam seure en un banc sota l'ombra d'aquell últim xop que queda al poble. Jo menjava feliç del meu pot. S'estava (com diuen al meu poble) de categoria en aquell lloc.
-Eh, cabró!- era la cullera.
-Què passa?
-Vols deixar de llepar-me? Tens més poca gràcia, xiquet! A més, m'estàs babant tota!
-I què vols que faça? Com vols que em menge el granissat si no és agafant-lo primer amb una cullera i llepant-la després?
-No sé, "tio", "fot-te'l" a mossos... Jo què sé!
-Va, dona va, que no és per a tant. La teua funció és aquesta.
-I una merda! El primer: jo sóc un ganivet, val? Encara que el meu cos és de cullera sempre he volgut ser ganivet però no he trobat cap ferrer que vulga canviar-me la forma.
-Pobreta... vull dir: pobret! I com és que vols canviar de sexe?
-Sexe? Què és això? No, no! Jo el que vull és canviar de funció. No vull ser com les culleres, que no fan res, que només es deixen fer. Els ganivets tallen la carn i tot allò que tu vulgues que tallen, les forquilles poden punxar i agafar ben fort... I amb el cos de cullera no puc fer res de tot això. Només puc deixar que em llepes o que agafes brou amb mi o vés tu a saber...
-Ja t'entenc, ja... Vine, anem a fer-te ganivet.- i aleshores vaig fer d'aquella cullera un ganivet ben esmolat i punxegut.
-Què bonic estic ara! Deixa'm provar-me...
-Val- i va ser llavors quan va provar la seua punta letal amb el meu cos. Em va foradar tot per on està el cor i vaig morir.
El meu cos reposava al banc, el granissat de llima es fonia i van vindre tres torts, quatre merles i una polla d'aigua que van començar a menjar-se la meua carn. El ganivet, ben content de tot el que podia fer em tallava a trossets menuts i els repartia entre els animals, que no havien de fer tant d'esforç per empassar-se'm. Quan van acabar d'engolir i només quedaven els ossos el ganivet els va destrossar perquè alguns animals que havien arribat pogueren beure el líquid sinovial. A la fi, el ganivet es va quedar sol amb el pot, que ja només contenia líquid. Aleshores va intentar agafar el líquid, però no podia. Va intentar clavar-se en aquella aigua en llima i sucre però li resultava impossible. Va ser llavors quan va pensar que allò era massa difícil, que mai podria donar menjar als animals amb aquell pot i aquell líquid. El millor que podia fer era matar algú més i tallar-lo a trossos. I per açò s'ha acabat la vida al món i per això ningú llegirà aquest relat... Bé, potser el ganivet. Encara que pense que ell estarà prou decebut ara que es troba sol. Hauria d'haver pensat en que la temperatura tornaria a baixar i el granissat es congelaria una altra vegada... Podria haver-lo dut a un congelador... Podria haver regat algun arbre perquè donés fruits que alimentaren els animals...

I acabe dient que tot va ser un somni. Encara que és veritat que els ganivets maten i que les persones moren. I que podríem esperar i regar els arbres.

Comentaris

  • Brutal![Ofensiu]
    Perkins | 08-05-2008 | Valoració: 9

    És molt, molt imaginatiu. M'ha agradat moltíssim, fa gràcia! Segueix així, escrius d'una forma directa i has aconseguit fer un relat bastant còmic.

  • Arbequina | 27-09-2007

    Com sempre: molt bon relat. Talent, talent...

    En aquest m'he rigut força, tens molta imaginació.

    A reveure.

    Arbequina.

  • Una forma ben nostra...[Ofensiu]
    rnbonet | 02-08-2007

    ...d'entendre el món, aquesta de fer broma i ironia de coses serioses, preocupants. Com ho fas al teu relat.
    Salut i rebolica, xicon!