In hac lacrymarum valle

Un relat de: Bufanuvols

Ressonava una campana encara, des de l'última estocada de plany. El lament era profund a les campanes i el goig era creixent a la plaça; només plorava el cel les morts d'aquells hòmens. Jo esperava i esperava i esperava. L'únic que podia fer era esperar puix que plorar ja havia plorat més llàgrimes que Maria Magdalena (si és que ella també va plorar). La mort és tan estranya, tan diferent, que no sé què pensar: si és que la mort mata o que morim per evitar viure. Reflexionar sobre el tema m'ha portat a aquestes conclusions absurdes i més bé estúpides. Sóc aquell que jau a terra quan la terra plora, sóc la llàgrima de la terra, la llàgrima salada i amarga que la terra vol absorbir i degradar i donar mort. Si el món és de vida jo sóc la vida que la vida vol que no visca, sóc allò que ha de morir... Simplement he nascut esperant aquest moment, somniant-lo, imaginant i amb desig de que arribés. És cert això? No vull qüestionar-ho perquè sé que si ho faig i no m'agrada la resposta i no és cert que sóc una denigració en l'espècie humana i que puc arribar més enllà d'aquest instant que ara visc... puc esdevenir foll de ràbia o impotència; no sé què em pot passar.
I què he fet jo per merèixer açò? Sí, és clar que ho sé. He traït la pàtria. Quina mort més grotesca, com n'és d'estúpida. El meu delicte és parlar malament d'una administració política de creació recent (50 anys?). Però açò no és important.
No parlaré de l'amor, que ha sigut ell qui m'ha portat ací. Injúries, calúmnies... Mentires, al cap i a la fi. L'amor que m'ha portat a morir. I mui per l'amor. És desolador, com lamentable és saber que moriré d'ací a poc, amb l'amor per testig. No vull parlar tampoc d'aquest tema... Només espere que ell ho escriga i algun dia se sàpiga, perquè ja sap què pense i com ho pense.
No ploraré per amor. Ara plore només per la vergonya immensa de morir en públic per trair la pàtria; amb tota la ciutat al davant, contemplant i gaudint de l'espectacle de l'òbit. I jo moriré i prou. Potser caiga alguna llàgrima al sòl abans te tallar-me el cap i deixar-lo tot ple de sang. Ai, si hagués sabut que la vida s'ha de saber sobreviure!

Em va caure una llàgrima quan el cap va rodolar i vaig saber que ell també havia desat sobre el terra xop una gota d'aigua dolça dels seus ulls tendres. No sabia si seguir plorant o eixugar-me la primera i pensar en un dia nou, en un temps nou, en un present amb futur i un passat remot i il·lusori. L'amor de les paraules que el vent s'emporta i que les ones del mar dels somnis retornen cada nit començava a corcar-me. Eixes paraules que ja no serien. El silenci absolut, els batecs rudes, les mirades perdudes i el pensament captiu. Ja no podríem gaudir de les paraules, del batec frenètic del cor quan ens miràvem; ni de les mirades. El seu cos inert era ara un cos més, sense vida, sense calor: un cos buit, ple de records a cada centímetre i a cada piga i a cada pèl. Em dolia el cos sense carícia i la mirada sense cos, la carícia tendra de cada esguard, de cada gota de saliva lliscant pels meus llavis, pel meu cos. Aquella passió tan feroç! La gent de la plaça no l'havia poguda tenir entre les mans ni entre els peus i les cames i els braços. Tots estaven alegres per la mort de l'infidel difamador de la pàtria i dels companys que l'havien recolzat (els meus antics criats i servents). Tots els cossos jeien morts sobre la terra banyada de sang i aigua de pluja; i havien col·locat els cinc caps a dins d'un sac que vessava sang per davall, amb una cascada fina de líquid roig i llefiscós. El nas d'algun d'ells marcava un relleu en la tela mullada i feia fàstic veure-ho. Ell estava dins d'aquell sac, pensant en l'infern i odiant l'amor i maleint-me. Mentrestant la gent aplaudia i em mirava somrient. Jo seia sense saber què dir, potser rient, també.
En una vall de llàgrimes ha parat a descansar el temps. Jo, sobre la barca, espere que arribe l'onada més forta i que em porte a l'altra banda de la mar. Vull que l'embarcació que em sosté penosa siga una fusta més en la marea i s'enfonse mar endins. Morir?
Cada dia que passa és un dia de plany, no és temps el que passa: és recança, la penyora que deixa cada record en cada malson. Sóc un cavall sense genet en aquest camí de rius blancs i arbres negres (i aigua torba i caminar feixuc i...)
Ja he contat com va morir el meu estimat. Jo, que el vaig matar! Rei del país que sóc! Per què va dir la veritat? Per què va parlar del nostre amor secret al món?
Ara no em voreu morir, tampoc llegireu com mor; ni espereu oir històries que la narren com èpica. Ara l'he perdut a ell. M'encomanaré a ella; que em porte allà on vulgua quan ella ho desitge. De segur que no la perdré. I que Déu m'entenga!

Comentaris

  • m'encanta[Ofensiu]
    atzavara | 07-02-2007 | Valoració: 10

    no se altra forma per expressar-ho... m'encanta! no se si es per la història en si mateixa, pel final, per com ho contes, no ho se, si he de ser-te sincer, però m'ha impresionat de bon grat! enhorabona

  • Angoixa[Ofensiu]
    atzabeja | 03-02-2007 | Valoració: 10

    Si que estaves angoixat el dia que vas escriure açò! Has sabut trametre la pena amb les teues paraules. El lector patix mentre narres els sentiments del protagonista. Molt bé!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: