María José Gil Encinas

Un relat de: Bufanuvols

Es diu que pots conèixer una persona només endevinant què significa la seua mirada. Potser siga veritat. La mirada de María José Gil Encinas és fosca quan la mires de costat i plena de goig quan ella et mira, o quan parles amb ella. Té uns ulls rodons i enormes que criden l'atenció entre l'entramat d'arrugues i plecs de la pell. La boca, xicoteta com un pesolet de tan cansada que està de parlar, està seca i ha perdut els llavis: cada dia que la veig oblide un poc més aquells carnosos i fulgurants plecs rosats i impetuosos dels somriures de la joventut. Per eixa boca ha passat molt de menjar i moltes paraules, només això (potser alguna joguina de la infantesa o per ventura quelcom que per casualitat hi entrés, és clar, de naturalesa depurada).
Ella sap parlar mentre camina però prefereix aturar-se en algun qualsevol portal o cantonada; i sempre està parlant amb alguna antiga amiga sobre les conegudes que ja han mort. Sempre diuen el nom de la dona i ho completen amb un "en paz descanse".
La senyora María José viu al carrer de la Trinitat, en una casa on encara està escrit allò de "Ministerio de vivienda". És una casa que es va construir exclusivament per al seu marit (en paz descanse) i per la família. L'home havia sigut un home important en les batalles al Millars i havia rebut, com a recompensa, una pensió vitalícia i un càrrec important a l'administració que mai va revelar a la seua muller. S'havien casat per amor segons diuen les persones honestes; a l'església, dos mesos després de la boda, l'any 52, encara es formaven rogles de dones amb "pañuelo y mantilla" que parlaven del possible interès econòmic d'ambdós. Jo no sé perquè es va casar Maria José, sí sé que van tindre quatre fills, que ella va educar dins dels mateixos valors i normes que entenia per correctes des de sempre i que havia après en Costura. Cuinava bé i rentava els plats sense renegar, bona dona per un home decent i encomanat a la pàtria. Una família feliç.
Ara viu sola, els fills estan dispersats en ciutats properes amb les seues famílies i la visiten els diumenges, quan fa la paella per a tots i xerren quinze minuts plegats fins que fan que els fills la besen i tots se'n van muntats en cotxes de família acomodada i ella renta els plats en silenci i es posa a vore la televisió fins que és hora de dormir. És el dia més entretingut de la setmana. La resta els passa sola des que va morir la veïna Antònia, una amiga de tota la vida (va ser un cop dur en el seu coret quan va marxar amb Déu). Maria José viu amb el record del seu marit amagat darrere els vitralls i els marcs de les fotografies que ronden arreu de la casa. Encara el recorda, arribant a casa, demanant el sopar, sopant, anant-se'n de casa per la nit a fer negocis i tornant ben tard: ella l'esperava desperta; aleshores l'home la prenia entre els braços forts o bé, normalment, demanava un got d'aigua i, sense dir bona nit, anava a dormir. Era un home respectable al poble i ella havia de suportar que arribés a casa perfumat d'altres dones i borratxo. Però era el pare dels seus fills i el seu marit i havia decidit, de la mà de Déu, estimar-lo fins la mort. En paz descanse el marit, que va morir (diuen que per intoxicació dels pulmons, de tant fumar). Va ser l'home de la seua vida, l'únic. Els d'ara són tots uns malparits! I les dones són encara pitjor: tan putes com s'han fet!
Tots els dies va a missa i escolta atenta el capellà. Quan acaba la missa fan un corro a fora ella i algunes dones també majors i parlen de tot el que passa al país.
-Espanya ja no és lo que era
-Meu diràs tu, xiqueta... Estos socialistes són uns dimonis!
-Ui, xica... I els catalans!
-Sí, sí! Si és que ací pareix que s'haja passat de la llibertat al llibertinatge!
-Açò antes no passava, tu...
-Xiquetes, me'n vaig a casa...
-Jo he de feli el dinar al meu Jose Antonio que, pobret, ja li falta poquet p'anasen en el sinyor...
-Ai, filla meua, que pronte se passa la vida...
I acaba la conversa i se'n van per parelles, enfilant diversos carrers de la Vila, cap a les cases on els marits o fotos d'homes vestits de militar al moble de l'entrada les esperen.
María José acompanya la Consuelo a casa. La pobra Consuelo ja té dificultats per a caminar, però segueix anant a missa per no estar tot el dia tancada a casa recordant les gestes del seu marit i lamentant-se pel seu fill menut, que ara s'ha fet socialista (això fa que ella siga objecte de burles per part de les companyes de litúrgia).
-Tu creus que he maleducat al meu fill, María?
-Tu creus que ens han educat bé a nosaltres, Consuelo?
-Xica, no me digues això, que pareixes el meu José!
-Vols que te diga una cosa?
-Digues
-Crec que l'has educat bé, que si ell és feliç, l'has educat com Déu mana
-Però és socialista!
-I per això no el vols?
-És que tamé és catalanista!
-I no és tamé el teu fill?
-Sí
-Entonces això no és prou per a què l'estimes?
-Si jo el vull, però...
-Què?
-Ei, deixa-ho estar...Bona nit xiqueta, que me mareges...
-Adéu.
María José no sap perquè ha dit tot això. Cada dia es desperta pensant n'hi ha un món fora d'allò que ella coneix o ha conegut; però és massa llunyà i equívoc i ja és tard per arribar a escometre'l i, per ventura, entendre'l. Ha viscut sempre amb allò que li van dir la mare, el pare, l'escola, l'església i el seu marit. Els fills, en veritat, els ha perdut, igualment com el marit. Quan són eleccions, un d'ells la visita amb algun regal i li diu que l'acompanye a votar. Ella emplena la papereta talment com el fill li recomana: són els nostres, diu, són els bons. Quan sent per la televisió autonòmica que ha guanyat el partit que ella votava se sent contenta pel seu fill, que és regidor al poble i té algun treballet, li sembla, en la Generalitat. Agua para todos, diuen... Hablas valenciano, no catalán, diuen... haremos hospitales y escuelas, diuen...
Ai, xica, pos està bé tot això, pensa María José. I estos socialistes no diuen lo que faran? No mai ixen en la tele i tot lo que diuen són tonteries!

Comentaris

  • atzabeja | 30-05-2007 | Valoració: 9

    Iepp, que ja fa molt de temps que no venia per ací.

    M'ha colpit... si senyor!! Jo també imagine a la típica beata que va a netejar a l'Esglèsia, la típica "mujer decente", segons elles. Però, com diu Nat, és molt difícil lliurar-se de tot el que has vist al llarg de la vida. Cal pensar que estes dones han viscut baix l'opressió dels marits, del règim polític que els va tocar viure...
    i no han conegut res més.

  • Passa la vida[Ofensiu]
    _Nat_ | 12-02-2007

    Mentre llegia aquest relat em venia al cap la imatge que de menuda tenia d'aquestes dones. És cert que moltes vegades les critiquem dient que són fatxes o antiquades... però és que no és tan fàcil com pareix trencar amb les idees quan portes tota una vida aixi.
    Supose que estes dones no voran molts socialistes i polítics d'esquerres perquè a C9 no solen aparèixer.
    M'ha agradat molt. Personalment li trobe molt de realisme.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: