Ara

Ara que no em demana si l'estimo
perquè entén el llenguatge del meu cos
i de sobres coneix
la meva nul·la, inamovible
capacitat d'expressió emocional
o la meva forma eixuta d'existir,

ara,de tant en tant,
mentre s'asseu a treballar a l'ordinador,
li poso les meves mans sobre el clatell,
on ja sé que les seves tensions s'arrombollen totes.

Ho faig per sorpresa, meva i seva, a poc a poc,
i ho acompanyo amb petites, perceptibles empentes,
prement tots els dits...

Ara, que no em demana si l'estimo
perquè em dona per inútil
i ja sap llegir els meus gestos,
ara, li parlo en el to de veu adequat
amb la modulació que crec que li agrada
amb fluïdesa i naturalitat creïble,...

Ho faig - i no sé d'on em surt -,
només perquè és la meva companya real,...
ve amb mi perquè vol, -no sé que m'ha vist-,
i jo vaig amb ella;
i sempre camina en línia recta,
ja ho he dit altres cops.

Fins i tot quan és interessada,
els seus gestos i opinions,
són també línies rectes per a mi,
sense ziga-zagues.

Ara, ara no és demà;
ja se sap!;
potser no hi hagi un demà,
però és segur que li cal
un avui.