Ara que ja no hi ets

Com passa el temps! Ja tornem a ésser en el Nadal, bé, encara no hi hem arribat, però com si hi fóssim. Els llums d'aquestes dates ja resplendeixen i els botiguers no paren de vendre. Societat de consum!. I jo sense tu. Ara farà set mesos que te'n vares anar. Set mesos en els que ja res ha estat igual que abans, set mesos en els que miro el teu retrat i una sòrdida melangia em puja des de l'estómac fins al coll.
Quan vares arribar a la meva vida tot era joia. Sortíem a passejar i jugàvem. Sempre has estat enjogassada. A vegades ens trobàvem amb altres parelles desconegudes i ens dèiem unes quantes coses. Trencaves el gel inicial amb la teva alegria, amb la teva espontaneïtat. Jo, que he estat sempre més reservat, em mig disculpava per la teva temeritat, però no feia falta: Les altres parelles ho entenien de bon grat i a vegades s'afegien a la gresca. Però també t'agradava estar-te a casa. Tenies el teu costat de sofà preferit i no permeties que jo m'hi posés. Quan ho feia, rondinaves, zelosa del teu raconet. A vegades, quan no feien res de bo a la tele dormíem de costat. Com recordo aquelles becaines!. Després d'acariciar-te una estona ens venia el son, dolç com una mel, mentre a la caixa tonta se succeïen les escenes sense que tinguessin recepció en nosaltres. I que dir dels dies de Nadal. Després d'un àpat exquisit, sortíem a donar una volta. Quin silenci!. La ciutat estava buida. Només algun solitari deixava la seva empremta en el fred del carrer. Anàvem al parc a estirar una mica les cames i quan tornàvem agraíem la sobtada escalfor de la calefacció.
Torno a mirar el teu retrat. Et vaig fer aquesta fotografia poc després de conèixer-nos. Estaves molt maca amb el teu serrell sobre els ulls i el collar antiparàsits al coll. Ja fa set mesos que em vas deixar, Kira i aquest serà el meu primer trist Nadal sense tu.