AQUELLS ANYS

La pluja picava els vidres del pis estret, on l’olor de roba humida es barrejava amb el fum del tabac. La fàbrica de teixits, allà al final del carrer, la sirena bramava cada matí com una bèstia famolenca. Ens llevàvem abans que els nens obrissin els ulls, com si el silenci dels somnis d’ells pogués protegir-nos de la foscor que ens devorava. Jo em lligava els cordons de les sabates mentre ella, amb ulls de vetlla, escalfava llet en una cassola esmaltada. Dos anys després del casament, ja sentíem el pes dels dies com una pedra al pit.

El poble, amb les seves cases d’obra i façanes com rostres tancats, mai ens va acollir. Els veïns parlaven amb veus baixes davant de nosaltres, com si portéssim la desgràcia a les espatlles. A la fàbrica, els capatassos reien asprament quan demanava un dia lliure per la nena, que tossia sense parar. “Aquí no som la Caritat”, deien. Tornava a casa amb les mans esquerdades i l’ànim negre, mentre ella, pàl·lida entre els mocadors penjats, m’esperava amb sopa freda.

Les nits eren pitjors. Els nens dormien en un racó, i nosaltres jèiem sense tocar-nos, escoltant el rellotge marcar el pas del temps cap a res. Ella deia que tot milloraria, però les seves paraules sonaven buides, com monedes sense valor. Una tarda, vaig trobar-la plorant davant del mirall, amb el vestit de núvia plegat sobre el llit. No va caldre dir res. La pluja continuava caient, i jo sabia que aviat, molt aviat, alguna cosa s’esberlaria per sempre.





2025