Aquella vella cassola.

L'amic Carles té mala peça al teler. Fa tres anys, quan va haver d'anar a la consulta psiquiàtrica per primer cop a la seva vida, afectat per la síndrome depressiva del jubilat que es pregunta "i ara què cony faig?", n'hi va haver prou amb una presentació de vint minuts perquè la doctora San Martino, de Barcelona, conclogués que tenia una personalitat obsessiva. I efectivament, quan aquella mateixa tarda va llegir l'article de la Viquipèdia "Transtorn obsessiu compulsiu de la personalitat", s'hi va veure retratat. Fa mig any, quan la seva dona feia front a la recta final de la seva vida i ell s'havia posat en mans d'un altre especialista, aquest cop de València, perquè l'ajudés a sortir d'un pou on ja havia tocat fons, va veure que, en la nota que el doctor Zafra havia escrit per tal que el metge de capçalera traslladés al talonari de receptes de Muface la nova medicació, hi posava discretament "TAD crónico", però no calia ser massa llest per endevinar "Transtorno Ansioso Depresivo" darrera de l'acrònim.

Ara, de nou a la seva Barcelona per complir amb un deure cívic al qual els incívics instal·lats en el poder de l'Estat no paren de posar-hi pals a les rodes, però també per qüestions mèdiques que aquest cop tenen més a veure amb la prevenció del càncer que amb la seva ment turmentada, l'amic Carles havia trobat una manera de descarregar adrenalina sortint al balcó cada vespre a les deu. Com un home-orquestra, ho feia provist d'una vella cassola d'alumini, d'un cullerot d'acer inoxidable i d'un sorollós xiulet de plàstic que fa catorze anys va tenir la sort de trobar en una petita botiga de joguines de la plaça d'Urquinaona, quan ja s'havia quedat ronc de tant cridar en aquella manifestació que, des de la Ronda de Sant Pere enfilava la Via Laietana per anar a raure a l'antic "Gobierno Civil" del Pla de Palau. Llavors es tractava de denunciar la intervenció d'una coalició de potències (que no comptava amb el suport de l'ONU i en la qual hi participava l'estat espanyol) en els afers interns d'un país que, malgrat patir la tirania d'un indesitjable propulsat al poder anys enrera pels mateixos que ara el volien enderrocar, es mantenia en una situació de pau vigilada i dissidència reprimida sens dubte condemnable, però que ni de lluny produïa la taxa de morts violentes que, un cop penjat el tirà, es va assolir de resultes de la guerra civil desencadenada a partir d'aquella intromissió i encara no resolta. La pobra cassola va començar a rebre en aquella època, en què la iniciativa popular va importar de l'Argentina aquesta forma de protesta, que la Viquipèdia insisteix que cal anomenar esquetllotada i no pas cassolada. I va seguir rebent poc després, quan Madrid va patir un atemptat jihadista força més ferotge que el que ha patit Barcelona fa un mes. Tot gràcies a aquell malparit que només parlava en català a la intimitat però que havia volgut sortir a la foto de les Açores, amb els seus homòlegs dels Estats Units i del Regne Unit (sempre la indissoluble, indivisible, indestructible, indiscutible i sacrosanta unitat!), d'aspecte menys xarlotesc però tant o més malparits que ell.

El que li passa a l'amic Carles, ultra la seva propensió als estats depressius, és que en la meva opinió pateix de "fetitxisme funerari", que qualifico així per diferenciar-lo del fetitxisme per antonomàsia d'ençà Freud: el d'arrel sexual. (Parlant de sexe, la pulsió sexual de l'amic Carles ha passat al món dels records. L'altre dia em deia, pobret, que per fi havia assolit la pau en aquest sentit: feia anys que encara mantenia el desig però la maquinària no li funcionava prou bé i havia de recórrer a la Viagra; ara m'assegura que, amb la libido també volatilitzada, almenys ja no pateix tensions, i que mirar un culet ben modelat o unes mamelles fermes li produeix el mateix efecte que contemplar una serena posta de sol, però això m'ho guardo per a un altre relat.) El singular fetitxisme de què us parlo és la patològica transferència que fa de la memòria dels éssers volguts i ja traspassats als objectes que els envoltaven en vida. Tot i no ser creient, perquè, si cregués en una vida després de la mort i aquesta creença fos tan simplista com la d'aquells per als quals els punts de vista dels difunts es mantenen pràcticament intactes (bàsicament, agradar o no agradar el que "veuen" que està passant en el món material que van deixar enrera), aquest sentiment encara tindria sentit, però no és el cas. Jo entenc que les motivacions per preservar les coses tal i com van quedar en morir-se la persona que les havia deixat d'una determinada manera, que és el seu problema, només poden obeir a una d'aquestes dues causes (o a les dues): la punyetera mandra (l'evidència de que cal decidir, fer-ho segons criteris consistents i estar disposat a passar-s´ho malament mentre dura la intervenció, per la inevitable revifada de records que ja estaven mig somorts) o una molt baixa autoestima (¿qui sóc jo, pobre de mi, per canviar de lloc o per suprimir i substituir aquelles coses que ell/a havien volgut organitzar així?). Aquesta obsessió o deixadesa, com vulgueu, li ha jugat males passades, com no haver tingut valor per buidar el pis de sa mare (això que, abans de contraure una demència, li havia dit més d'una vegada: "Quan em mori, et vens totes aquestes figuretes de swarovski i de Lladró, que en treuràs força calerons"), cosa que li va reportar disgustos les dues vegades que el va llogar moblat i que, no volent-ne provar una tercera, el va dur a donar-lo de baixa d'aigua, gas i electricitat, i deixar-lo marcint-se de pols. O com les fotografies familiars emmarcades que emplenen el pis de Barcelona i sobretot el de València, ell que, abans que la Paca entrés a la seva vida, les tenia amagades perquè contemplar-les li produïa tristesa.

Així que a l'amic Carles, cada cop més esclau d'aquestes aprensions, fins i tot la pacífica manera de desfogar-se sortint al balcó cada nit per fer tot el soroll possible, just havent sopat, li està removent el pòsit de records que creia tenir arxivats i amb les arestes prou erosionades. Val a dir que la situació del balcó (en cert sentit privilegiada perquè, en tractarse d'un segon pis que és un quart per tenir la finca entresòl i principal, i en ser el Mercat del Ninot, que té al davant, una edificació més baixa que li permet veure l'Hospital Clínic en segon terme i la Serra de Collserola, amb la xeringa de Norman Foster, com a teló de fons) no li brinda l'oportunitat de tafanejar com uns inexistents veïns d'enfront se sumen a la protesta. Aquesta manca de distracció en ell té la virtut de desencadenar un seguit d'associacions que no s'aturen fins que no ensopega amb algun record colpidor. El desencadenant, m'explicava ahir mateix, va ser la pobra cassola que subjectava amb la mà esquerra. Forçant una descripció sens dubte exagerada, em deia que aquesta cassola, que a força de batre amb el cullerot tenia el cul tan bombat cap a dintre que, quan la volia guardar, no sols la tapadora ja no hi encaixava sinó que no hi havia altra manera d'aproximar-la que deixar-la oscil·lant sobre la gepa monstruosa que emergia de sota i que començava a esberlar-se. Més que forma de cassola, reblava, havia adquirit la del conegut casquet de mariner estatunidenc o la d'aquells capells de feltre amb què la iconografia cinematogràfica vesteix els temibles bandolers de Sierra Morena, de fa dos segles. Únicament que, en comptes de penjar-hi dues borles, l'andròmina duia dues nanses; o, més ben dit, nansa i mitja. I aquí, afegia l'amic Carles sense poder reprimir un lleu tremolor en la veu, era quan va irrompre de sobte a la seva memòria la història de la cassola. Probablement, va seguir, recordant en veu alta, l'Elisa li havia donat un dia perquè se l'endugués al pis que acabava de llogar a Esplugues de Llobregat en 1973, quatre anys abans que la mort de l'àvia del carrer Mallorca li permetés anar a viure en aquest lloc més cèntric, on ell havia nascut trenta anys abans. I aquella cassola, que ja tenia una nansa de plàstic trencada, va viatjar amb ell d'Esplugues a Barcelona. Tot i que en el pis de l'àvia hi havia cassoles d'alumini encara més velles, i que la mare periòdicament n'hi regalava d'acer inoxidable, de vidre termoresistent i de ceràmica apta per als fogons de gas i el microones, l'amic Carles hauria jurat que en aquella modesta cassola d'alumini era on l'Elisa havia demostrat molts dissabtes tota la seva perícia gastronòmica, sobresortint-ne dues especialitats: uns fideus a la cassola que havien assolit la perfecció i aquell exòtic arròs macrobiòtic amb pollastre al curri on, a més d'aquest condiment, entre el d'altres espècies dominava el gust de l'anís estrellat. Si ho situava als dissabtes, precisava, no era pas perquè ella no cuinés els altres dies, sinó perquè només els caps de setmana disposava de tranquil·litat i prou de temps com per fer-ho de gust i lluir-s'hi. La resta de dies anava massa de bòlit: al matí, de jutjat en jutjat i, per la tarda, penjada al telèfon en el despatx que compartia amb la Júlia (aquesta fent d'advocada i ella de procuradora dels tribunals), de manera que entre setmana es trobaven ja tard i acostumaven a sopar fora.

Jo encara recordo quan l'amic Carles em va dir que havia trencat amb l'Elisa, sense voler entrar en detalls, després d'una relació de vint-i-vuit anys; i com van circular conjectures de tota mena entre els qui els havíem tractat. No va ser fins a la mort d'ella deu anys més tard, quan ell ja en portava nou de casat amb la Paca, que l'amic Carles ens va revelar la causa: els dos ja eren alegres bevedors quan es van conèixer i d'aquí havien passat a ser bevedors de risc; però mentre que ell havia pogut posar-hi fre gràcies al gir favorable que havia experimentat la seva vida laboral, ella havia arribat a un punt de no retorn. Alhora, l'amic Carles ens havia confessat que la ruptura l'havia decidida ell, en veure que l'Elisa no estava disposada a seguir el tractament de desintoxicació i deshabituació que en aquell temps oferien els equips mèdics especialitzats (de fet, ella no reconeixia ser una alcohòlica), perquè li resultava insuportable assistir impotent a l'autodestrucció de la seva companya. Però també admetia, ja des de la perspectiva d'aquella mort prematura, conclusió d'un estat de salut extremadament degradat, que la seva decisió havia estat un acte egoista i covard, perquè si s'hagués mantingut al costat de l'Elisa malgrat tot, aquesta hauria seguint bevent, certament, però de segur que no de la manera absolutament descontrolada que va precipitar la seva fi.

Tornant a la confessió d'ahir i a la seva sorpresa quan una simple cassola maltractada li va fer aflorar sentiments que creia enterrats definitivament, l'amic Carles es va anar obrint i em va preguntar com podia ser que, havent estat indiscutiblement l'Elisa la dona de la seva vida, fos la mort recent de la Paca i el buit deixat per ella allò que ara l'estava consumint, sabent com ja sabia jo que aquesta relació havia estat molt conflictiva i gens exemplar. Vaig sortir del pas donant-li una resposta de manual: vaig argumentar que la relació amb la Paca havia estat molt més recent i que, a més, el dia a dia de la malaltia que l'havia dut a la mort havia representat per a ell un descens als inferns però també, potser inconscientment, una oportunitat de redenció en dedicar-li a la Paca, amb escreix, aquelles atencions que no havia tingut amb l'Elisa. Aquí ja es va acabar d'ensorrar: entre llàgrimes, em va dir que la imatge de la Paca, lleument incorporada al llit, el cap girat cap a la dreta (sota el coixí n'havia travessat un altre en aquella banda, perquè la positura no fos massa forçada), els ulls clucs i els llavis entreoberts, com un infant que dorm plàcidament, no l'abandonaria mai. I que encara no sabia què fer, tot i que el doctor Zafra ja l'havia advertit que amb el tractament farmacològic per a la depressió no n'hi havia prou i que en algun moment hauria de decidir si es quedava a viure a València o a la capital catalana, i encara més, hauria de resoldre què feia amb el pis de la seva mare. Quan pocs anys enrera li havia confessat a la Paca que a València s'hi trobava millor que a Barcelona perquè era més petita (i que, per tant, tenia una escala més humana i abastable) i perquè la seva geografia no estava contaminada de nostàlgia ni per records amargs, afegint que la característica més negativa per a ell era l'escassa presència del valencià, no li havia passat pel cap que la impol·luta virginitat de València en relació a Barcelona podia capgirar-se fàcilment: n'hi havia prou que l'amic Carles tingués la dissort de sobreviure a la Paca, perquè la seva sensibilitat malaltissa faria la resta. I així ha passat.

Ara és a Barcelona, però insisteix en què els seus hàbits nocturns, tret de la casserolada o com s'hagi de dir, segueixen les pautes consolidades a València: sopa qualsevol cosa a les nou del vespre i comença a veure algun programa televisiu, però encara que l'oferta s'hagi ampliat amb l'accés a la radiotelevisió catalana i que fins i tot algun dia facin a La 2 alguna pel·lícula interessant, que mai no espera a veure acabar, a les onze ja és al llit i amb ganes de desconnectar de la realitat. Citant Eurípides, quan els deus volen destruir un home, primer el tornen boig; i és que aquesta resistència a prendre decisions, refugiant-se en actituds evasives, no serà bogeria però fa massa temps que dura. Tant de temps que potser no és cosa d'ara sinó que l'amic Carles ho ha estat fent tota la vida.