Aquella fotografia de paper

Sempre m'havia fixat en tu a les exposicions de fotografia que any rere any s'instal.laven al passadís de la Biblioteca de la facultat. Tu erets més gran que jo, i no ens coneixíem de res, però aquelles imatges teves em captivaven d'una manera especial. Un matí ens vàrem topar a la cafeteria i, mort de vergonya, et vaig comentar que m'encantava allò que aconseguies transmetre amb les teves fotografies.
A partir d'aquell matí ens vam començar a saludar i a dir hola i adeú quan ens creuàvem, i a mi en el fons m'encantava que em diguessis criatura amb la teva mirada.
Parlàvem sovint per xats d'internet, i el que més m'agradava fer amb tu era discutir sobre l'existència de l'amor, en el fons, m'havia de mossegar els llavis per tal que no t'adonessis que estava boig per tu.

Una tarda em vas convidar a pendre un café, i vaig estar tant a gust amb tu, tant segur de que erets perfecte, que fins i tot tu em vas preguntar si em passava alguna cosa extranya. Per evadir aquella situació et vaig proposar d'anar al teatre i més tard a sopar.
Va ser mentre fèiem les postres quan vaig començar a notar els teus peus buscant els meus i les teves mans tocant-se amb les meves. Em cremava la teva mirada tan propera, i realment no m'acabava de creure el que estava vivint. Parlàvem de les teves fotografies, de les guerres invisibles o de si era millor un Priorat que un Penedès.
Entre copa i copa la cosa es va anar animant mica en mica, fins que sense saber com ni perquè em vaig trobar estirat damunt el llit de la teva habitació. En principi només havíem pujat a fer l'ultima cervesa de la nit, però a mi em va agradar tant entrar en aquell santuari que va ser com si realment entrés dins de tu. Aquelles parets plenes d'imatges, de reproduccions de quadres, aquella olor d'encens del marroc, tot...Era tot tal i com tu erets! A la paret, amb pintura, hi havia escrita una frase que em va deixar bocabadat:

"El dia en que el poder de l'amor sigui més gran que l'amor pel poder, el món coneixerà la pau." ( Jimmy Hendrix)

Tu vas afegir-m'hi que si els únics que disparéssin fóssin els fotògrafs , com tu, en cmptes dels soldats, el món també coneixeria la pau. Em va agradar, molot, massa. Va ser com el millor solo de "Purple Haze".

Entre fotos i paraules vas demanar-me un paper per liar-te'n un, però al donar-te'l et va caure a terra amb aquella delicadesa de cotó. Qui m'ho havia de dir que aquell paper es convertiria en més que un símbol d'amor.
Aquella habitació ens va tornar bojos. No calien rentadores on filosofar ja que érem nosaltres l'eix que girava centrífugament sobre el món. Van passar les hores i poc a poc ens vem anar descobrint fins que la inocència es va convertir en cendra.
L'endemà al matí vaig llevar-me sol, sense ningú al meu costat. Pel meu cap només hi passaven sequències de la nit anterior. Petons. Paraules. Suor. Mans. Cabells. Somriures, etc. Tu no hi erets, i damunt el coixí havies deixat una nota dient que havies marxat a classe i que tanqués la porta de cop. De sobte però, dins els meus calçotets, delicadament col.locada hi vaig trobar-hi una fotografia teva, sense roba, i on al revers s'hi podia llegir:

"El nostre amor
és com paper de fumar
surant al res.
Dominat pel vent,
guiat per la passió,
i fràgil davant la caiguda.

Sols ell pot respirar
si un a un ens fem nostres."

I allò va ser tot. El foc i el mar eren fràgils perquè l'únic huracà possible duia el teu nom. Va ser aquell matí quan vas deixar de ser un somni per convertir-te en un poema etern.